Per enllestir l'assumpte dels dos pretendents, la Glòria ens convoca a
la mateixa hora al seu solàrium particular. El meu contrincant és en
Basílio, un portuguès cepat que té més pinta de ser un passerell que no
deu tenir dos dits de front per la forma com bada la boca mentre ella
ens parla. Ens diu les condicions. Extremes como era de suposar. La
Glòria és amant dels riscos i dels perills. Qui suporti més estona sota
el sol abrasador d'agost serà, oficialment, el seu nou xicot.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància
prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment
absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de
gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces
defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que
ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això
significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo,
no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en
Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres
d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@deomises [twitter]
30/9/11
23/9/11
Èmfasi (Repte Clàssic CDLXXXII)
Després dels trenta minuts contractats, en què només l'ha tustada de totes les formes possibles, l'home es vesteix i, amb fàstic, llença damunt del llit l'import acordat, amb un bitllet de vint euros de propina i perquè la meuca guardi silenci. S'acaba de col·locar bé la corbata i l'americana davant del mirall i s'adona de l'esgarrapada a prop de la galta esquerra. Inventarà una excusa prou versemblant perquè la seva dona el cregui.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
22/9/11
Planyívola pregària (dibuixet)
Per desitjar la quietud i el desig
D'esdevenir immòbil en el trepig
D'una beutat que pels porus traspua,
En l'esquena infinita que és fita
Dels dits i dels llavis, de la famèlica
Flama que fon dies i delits, cèlica
Fembra que gustosament m'excita.
Nua'm a tu, nua com la llum goluda
Que llepa l'estepa deliciosa del ventre
Teu, el prat jovenívol d'un plany etern.
Lliga'm als teus ulls, en la nit temuda
D'un terratrèmol que multiplica l'epicentre,
En l'anhel d'una escalfor contra l'hivern.
21/9/11
Hàbitat i intempèrie (RPV187)
Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
Retornen la màgia a la llar pròdiga, a l'autumne
Que sembla collir andròmines del desfici arbori.
I serà silueta verdosa d'un jorn que costa d'heure
I de retenir quan el crepuscle desfà la columna
D'una boira que no escampa mai els seus dits de vori.
Fràgil vida, riu que s'escola en les silents entranyes
De la terra que empara l'hàbitat de la melangia,
I la teulada aguanta la pluja, la intempèrie, el transcurs
Del temps, i alberga existències en canvi constant.
Àgil aigua que dibuixa meandres i línies estranyes
Damunt de la pell del paisatge, arribarà la fi del dia
I les hores s'enduran cada bri de puresa del sol als furs
De la nit, plena d'ombres belles, d'enigmes al seu voltant.
Àcida experiència (Minirepte13)
Per tercer dia consecutiu, ha seguit al peu de la lletra els consells de la dona de fer feines. Des que va començar a treballar per a ella, no ha estat indiscreta ni tafanera. Ha netejat la casa, li ha planxat l'escassa roba que utilitza i ha guardat silenci la major part del dia. Així era com ho havien acordat.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
15/9/11
Lacònica (RPV186)
Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.
I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.
Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?
Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?
11/9/11
Dècima (Minirepte12)
El cafè amb llet fumeja. L'Obdúlia espera que es refredi per fer el primer glop mentre observa el carrer des de la cafeteria. En el seu camp de visió apareix una jove vestida de forma extremada. Contempla el seu cos, la roba deixa poc marge per a la sorpresa. Pensa en els seus anys de joventut i que no s'hauria atrevit a fer una passa amb aquella indumentària quan la jove atura el pas d'un home de mitjana edat. Els observa com gesticulen i, sobretot ella, somriuen mentre parlen animadament. Veu les boques que es mouen, però el vidre que la separa del carrer no permet saber què diuen. Però imagina el to seductor de la conversa d'ella i prudent d'ell.
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
8/9/11
Primària (RPV185)
(Todas as palavras esdrúxulas,
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Cap a racons on els confins de la terra desapareixen,
Dolls de glops ingents que fendeixen el fons de l'ànima
I cal mirar l'horitzó per sentir la llibertat una vegada més.
Oblits que fugen nord enllà, mentre el vent no s'atura
I satura els pensaments dins de l'espiral de la memòria,
I tot el que he viscut darrerament és confús, irreal, d'altri.
Iris que s'han tenyit amb els colors de l'origen mil·lenari,
Amb la veu primordial de les arrels que aprofundeixen
En les entranyes del bressol matern, escuma que obté
La puresa dels elements en el vagareig cap a la platja.
Descuits que guareixen la rutina de la vida massa lineal,
L'ideal que recorda que només hi ha lloc per a la malenconia
Quan la imatge és tendra, primària, la baula perduda de la Natura.
4/9/11
Pacífica (A Vicent Andrés Estellés)
D'un ventre que canta a l'amor total i l'oli s'escola
Entre el trull blanc d'una pell colrada pel delit joliu
Del vent que bufa en la calma que ens sobrevola.
I potser perquè em mires amb ulls famolencs de vida,
Com qui espera els bocins apassionadament, i t'ofereix
La llum d'un matí, el rebrec d'un llençol que no oblida
La batussa pacífica dels amants, que el desdejuni amoroseix.
Potser perquè els bolets mitiguen la temperatura del teu ball
Nocturn amb el seu nom, els ajunto al record de la mirada,
I acompanyo el plat amb el vi de la taverna de la nostra escalfor.
Mentre dormies, he preparat l'escalivada i els fredolics amb all
Ben laminat i julivert olorós, damunt de la llesca torrada
I untada amb tomàquets de l'hort, i t'he esperat amb serenor.
3/9/11
Àncora (Melorepte158)
Sozinho, no cais deserto, a esta manhã de Verão
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Anit el portaavions dels somnis necessaris que guardo per a tu,
Fins a l'àncora de la realitat, immensa taca d'oli en la mar blava
De la delícia de saber-te meva. Perquè desperto a recer de ningú.
I què m'importa que sigui estiu pels carrers curulls de gent
Si qui vull que aparegui marcant el ritme en les llambordes duu
El teu rostre, el teu cos, la teva gràcia? I no hi ha déu per al lament
Ni per a la queixa en veu alta, i callo i ploro i mastego el dejú.
M'he vestit l'escafandre i he engegat la màquina del temps
De la memòria, d'esma, entre retalls de records gairebé perduts,
Enmig de l'onatge calm d'un port sense tràfecs, en inútil apnea.
I hi ha cel per lloar una badia que t'espera amb honors de dea,
Una cala perquè descansi el repòs amb l'ofrena de besos goluts,
Una amarra per fermar-hi els somnis que servo i el meu cor, ensems?
1/9/11
Família modèlica (Repte Clàssic CDLXXX)
Un gemec provinent del pis de dalt desperta la Pètula. La que semblava una família modèlica i digna de respecte s'ha convertit, sobretot al mig de la matinada, en un matrimoni luxuriós i escandalós. Si almenys fessin les seves coses en un to més baix... Sent el seu marit com ronca, ell no s'immuta per res. Encara que una bomba caigués un carrer més avall no es despertaria, n'està segura. Canvia de postura i es posa de bocaterrosa, amb les mans sota del coixí, com feia de petita. Així s'adormia immediatament. Però els xiscles intermitents no ajuden a agafar el son.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)