Després de dues hores de
trajecte, em faig creus de la bona sort que arrepleguem, en plena
operació sortida. La velocitat s'ha mantingut constant en el
trajecte per autopista i, com que anem bé de temps, m'atreveixo a
sortir per brancal cap a la carretera nacional. En pagar el peatge,
la botzina del cotxe que em segueix és un presagi que la idea no és
tan genial, però ja és massa tard per recular i continuar invertint
diners en quilòmetres d'asfalt més que rendibles. Les males puces
del conductor del darrere i el reguitzell de befes que vindria de
part de la resta de família, si desfés el camí ja recorregut,
seria llegendari.
—Si es pot gaudir del
paisatge, per què cal la monotonia del traçat de l'AP7? —deixo
anar a un receptor incògnit.
—Quant falta? —la
pregunta més repetida de qualsevol dels nostres viatges apareix tan
preciosa com els ulls de la gran, i tan oportuna com certs moviments
intestinals.
—Encara una estoneta
més —responc lapidàriament.
—I això què vol dir?
—requereix ella sense treure el nas de la pantalla de la tauleta.
—Vols deixar de ser tan
plom? —l'ajuda arriba de la meva dreta, personificada en la figura
de la mare de les criatures.
—Mitja horeta, segons
el GPS —afegeixo esquivant el rondineig preadolescent.
—Aquest trasto falla
més que una escopeta de fira —el petit s'alia amb la seva germana,
un vincle ja temut pel més eficaç dels exèrcits coneguts.
—Veuràs que aquesta
vegada SÍ que funciona a la per-fec-ci-ó —recalco l'afirmació i
cada síl·laba del substantiu, tot marcant terreny i autoritat.
—Llavors, arribarem a
les set i tretze minuts? —pregunta la gran.
—A un quart de vuit, sí
—i em penedeixo d'haver sumat dos minsos minuts al càlcul inicial.
L'esperada reacció de
l'exactitud horària no tarda ni una mil·lèsima de segon i és
fidel al guió que sol mantenir aquesta polèmica, entre la precisió
helvètica i l'economia del llenguatge. I, enmig d'aquesta pugna
dialèctica, l'aparició d'un miliard de vehicles m'astora, desimanta
de les pantalles els nassos de les dues nenes i provoca un xiscle i
un penjament de la santa de la meva senyora, encara que l'ordre dels
factors no altera el producte, que és un embús del carall.
—Mitja què? —la
cantarella burleta de la suïssa em cau com un gerro d'aigua freda.
—No miraves un coi de
capítol d'aquesta rucada de sèrie japonesa?
—Lluís, et controles?
—m'amonesta l'auxili maternal del duet menor d'edat de darrere.
—Almenys el sòmines de
la pressa també s'ha hagut de fastiguejar.
—El del clàxon?
—pregunta el petit, i ell mateixa afirma: —Ha tornat a
l'autopista, el campió.
—Nou anys i pur cinisme
—murmuro entre dents.
—La mala llet et va
deixar créixer prou, eh? —escolto a la meva dreta.
—Coi, que no ho deia de
veres... —em disculpo de forma quasi automàtica. Sé que el
terreny per on camino és una era plena de pols.
—Les bromes també
serveixen per expressar els pensaments reals —reconeix ella.
—Entesos... —abaixo
els braços i la bel·ligerància. I, després d'uns instants de
silenci incòmode, suggereixo al no-res: —Si pogués maniobrar i
tornar a...
—És impossible ara.
Els dos sentits van plens de gom a gom. Tu no sabies que és el
pitjor dia de l'any per desplaçar-se?
—És clar que...
—Llavors, com se t'han
enganxat tant els llençols, precisament avui?!
—Com que sempre es
queda fins tard llegint... —hi fica cullerada el petit, que ara ja
és un membre més del trio que m'ataca sense pietat.
—Ahir eren les 4:39h i
encara hi havia llum al menjador —la delació arriba directament de
la Confederació Helvètica, del cantó alemany, sens dubte.
—Tres quarts de cinc de
la matinada? —s'escandalitza el sector copilot del cotxe.
—No... —em defenso de
l'embat: —Dos quarts i deu gairebé...
—Ets un desastre, amb
aquests llibrots sempre. I et preocupes pels ulls dels nens, tu que
et cremes les celles llegint durant... Quantes hores t'hi passes?
—Dotze, catorze...
—Ara em vens amb
sarcasme?
—Deixem-ho estar?
—És clar que sí,
reietó —m'etziba —, si ara ja no hi ha solució.
—Tens un carregador,
mami? el caganiu s'escola entre el foc creuat, eixamplant encara més
l'obertura de la caixa dels trons.
—I un endoll aquí
mateix també —respon sa mare mentre s'assenyala el nas.
—Perfecte. Final de
trajecte amb cirereta inclosa. No tindrem ni andròmines
electròniques per distreure la quitxalla.
—Jo encara tinc bateria
—treu pit la gran —, i el mòbil també. El vols? —li ofereix
el telèfon al seu germà.
—No la malgastis
—remuga la mare: —Potser ens servirà per amenitzar la Mona.
—Si és Diumenge de
Rams... —s'estranya el petit.
—Em referia a aquest
—puntualitza, mentre m'assenyala, i continua: —Encara que, amb la
caravana que hi ha, potser l'única opció que ens quedi serà
menjar-nos-la aquí.
Ja fa estona que els he
deixat xerrar i queixar-se de mi, i m'he centrat en els pedals
d'embragatge i de fre, combinats amb el canvi de marxes, per avançar
lentament i autofelicitar-me en posar la segona. Sobretot després
d'encendre's el pilot de la reserva al quadre de control. He
d'estalviar forces per a la carretada d'improperis que vaticino quan
estossegui el motor.
