La tempesta durant tota
la nit ha refrescat l'ambient en el primer dia de setembre. La
flassada ha estat necessària, finalment, després de setmanes
d'intensa xafogor. Es desperta amb la flaire tardorenca de la pluja i
de la vegetació molla, la mateixa aroma que sempre li ha omplert el
cor de melangia. Respira fondo i es gira cap a ella, que encara dorm
profundament. Li sembla estranya tanta felicitat, tanta placidesa.
Tan fora de lloc, sense encaixar amb el seu mode de vida... Sobretot
ara, que de nou arriba la tardor. La intueix, la sent escolant-se
endins seu, com guanya terreny lentament. Sospira i sap que ha de
prendre una decisió en breu. Abans que ella es deixondeixi i el miri
amb els seus ulls de mar en calma. Mesura les paraules, les conjunta
mentalment i les repeteix en un xiuxiueig imperceptible. Perquè
sonin amb fermesa i sense opció a la rèplica. Perquè no
s'embarbussi i acabi superat per l'entrebanc.
L'aire fresc li ha
aclarit les idees; se sent decidit avui. En pressentir els primers
indicis del canvi estacional, la metamorfosi s'inicia, s'accelera i
no hi ha marxa enrere. S'entristeix i troba motius suficients per
retrobar la soledat i la compunció, la melangia que es mereix el
setembre. Ha triat la frase lapidària que comenci a obrir el camí
cap a la ruptura sentimental. Perquè també enyora les llàgrimes,
el decaïment, la malencònica nostàlgia del solitari que ha perdut
l'amor, sigui de la forma que sigui. Però en l'època adient.
