Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada, Lletania de cossos que saben on rau El límit de l'amor, cabana i palau, Llàgrima i rialla al fons de la mirada.
Seràs alba i crepuscle, ocell que cau En picat vers el rastre deixat per l'onada Per trobar l'aliment com l'amant que bada Els llavis per recollir el bes i ser esclau.
Seràs art i humanitat, repòs i celeritat En el si d'un poema que pertot arreu es palpa, I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.
Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.
Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides. I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura, Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.
I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura, De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...
Has vist res més pur que la mar i el seu onatge, El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-, La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?
O l'obcecació no et permet suportar la bellesa Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees, Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?
Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.
Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases. Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".
