Efímera (o Botànica de la ràbia)[Nit de Lletres; 4 {Ràbia}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Això és tot. La buidesa de la nit em porta
Records de tu i glops de ràbia continguda
Sabent que avui, una vegada més, la rude
Ortiga que creix en la sang no se suporta.

I l'escalf d'aquesta gelor és la brisa morta
Que mou veles immòbils de la veu muda
D'un món, que envolta i enteranyina l'ajuda
Vital per atènyer-te el cos, que em conhorta.

Això sóc jo. Un rabiüt intent d'aproximar
Els meus llavis a la teva pell, aquest solitari
Llop estepari que gemega i udola al pleniluni.

I la rigidesa dels freds llençols fa que s'enruni
El somni, i el futur sembla tan efímer com llunyà
Mentre em flagel·la l'erma heura d'aquest calvari.

Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.

Òrbita (o Geòrgica)(RDQ)

Hi ha una mar que ens recorda, amiga,
Brava com la nit més curta entre els teus braços,
Que entén de llaços invisibles, d'escassos
Moments per al foc, que res no mitiga.

I orbito al teu voltant, satèl·lit que es lliga
A la influència de seguir-te els passos,
I visc en el paisatge, fet de pedaços
De somni, on la vida és roca, ona, espiga.

Hi ha una mar, amiga, que ens recorda,
Penyasegat abocat a la bellesa
I a la veritat, i els teus llavis són corda,

Ploma i núvol que fins a l'horitzó no pesa.
Guaito el teu repòs, la brusa que es descorda,
I allibero el drac que anhela la princesa.




[la fotografia és de Jeremias Soler]