I has
baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense
entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar?
I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per
arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot
el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i
detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i
l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós
i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i
esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer
escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la
rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la
porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de
nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et
ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat
des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges
l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no
arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè
l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on
ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes
papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el
teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i
encara no podeu estar junts...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada