En silenci, demana
disculpes a la nena per no mirar-la als ulls. La veu davant del
teler, amb les minúscules mans poc avesades a la llançadora,
abduïda per l'atenció que presta a la peça que teixeix perquè no
vol errar la trama corresponent a aquest l'ordit. Deu haver complert
els dotze anys, com a molt, i se la veu tan capficada en allò que fa
que li provoca una tristesa callada. Li canvia l'expressió però
ningú no ho notaria a simple vista. També la mira amb atenció i el
primer que li ve al cap és dir-li uns mots d'encoratjament,
pregar-li que descansi una estona, que ja la substituirà i que
gaudeixi de la nina que ha deixat òrfena a casa seva. És cert, cal
guanyar el pa amb la suor del front, però també cal ser infant i
créixer entre jocs i joguines. Pensa en la seva roba. Quantes mans
petites i delicades com les d'ella han fet menester per la brusa, els
pantalons, la jaqueta... tot el que duu posat?
En silenci, l'observa i
reconeix que els temps no han canviat, que a qualsevol racó del
planeta hi ha les inclemències i les injustícies d'un mercat que
explota canalla innocent, perquè la classe privilegiada del Primer
Món d'Occident es vesteixi i no vulgui adonar-se de certes
diferències que són plausibles. Constantment, emetran reportatges
de denúncia de l'explotació infantil, de les màfies, del tràfic
de blanques... S'indignarà per veure aquesta realitat, però
sobretot perquè és justament a l'hora de sopar o enmig del
telenotícies del migdia, mentre dina. Si no, serà un anunci d'Oxfam
Intermón, per eradicar la fam a qualsevol llogarret o de l'Àfrica.
I sentirà la culpabilitat efímera de tenir un mos per dur-se a la
boca. També podrà veure's interromput un àpat amb un ensorrament
d'un edifici tèxtil enmig de Bangla Desh. Per posar un exemple
recent... I tindrà remordiments d'haver adquirit peces de les
marques que importen els productes d'aquell país asiàtic. Però en
qüestió de minuts s'oblidarà d'aquelles imatges i seguirà amb
l'espera de les rebaixes que pertoquin. Ja sigui les de gener o les
d'agost.
En silenci, abaixa la
mirada, tan llòbrega com l'atmosfera retratada en la pintura, i
llegeix la placa del quadre.
La petita obrera (c. 1885)
Joan Planella i Rodríguez
(1849-1910)
Oli sobre tela
182 cm x 142 cm
MHCAT 4204, Barcelona
Deixa enrere aquella
fàbrica i continua la visita al Museu d'Història de Catalunya. S'ha
convençut que hi ha gent que pateix més abans de tastar l'amargor
de l'edat adulta. Inclosa amb el preu de l'entrada del Museu, hi ha
la comprensió que els seus problemes matrimonials poden solucionar-se amb
una separació o un divorci, i no cal fer-ne un gra massa. No hi ha
mal que duri cent anys...
