28/3/15

Penúries i injustícies (o Llòbrega)(Relats conjunts)

En silenci, demana disculpes a la nena per no mirar-la als ulls. La veu davant del teler, amb les minúscules mans poc avesades a la llançadora, abduïda per l'atenció que presta a la peça que teixeix perquè no vol errar la trama corresponent a aquest l'ordit. Deu haver complert els dotze anys, com a molt, i se la veu tan capficada en allò que fa que li provoca una tristesa callada. Li canvia l'expressió però ningú no ho notaria a simple vista. També la mira amb atenció i el primer que li ve al cap és dir-li uns mots d'encoratjament, pregar-li que descansi una estona, que ja la substituirà i que gaudeixi de la nina que ha deixat òrfena a casa seva. És cert, cal guanyar el pa amb la suor del front, però també cal ser infant i créixer entre jocs i joguines. Pensa en la seva roba. Quantes mans petites i delicades com les d'ella han fet menester per la brusa, els pantalons, la jaqueta... tot el que duu posat?

En silenci, l'observa i reconeix que els temps no han canviat, que a qualsevol racó del planeta hi ha les inclemències i les injustícies d'un mercat que explota canalla innocent, perquè la classe privilegiada del Primer Món d'Occident es vesteixi i no vulgui adonar-se de certes diferències que són plausibles. Constantment, emetran reportatges de denúncia de l'explotació infantil, de les màfies, del tràfic de blanques... S'indignarà per veure aquesta realitat, però sobretot perquè és justament a l'hora de sopar o enmig del telenotícies del migdia, mentre dina. Si no, serà un anunci d'Oxfam Intermón, per eradicar la fam a qualsevol llogarret o de l'Àfrica. I sentirà la culpabilitat efímera de tenir un mos per dur-se a la boca. També podrà veure's interromput un àpat amb un ensorrament d'un edifici tèxtil enmig de Bangla Desh. Per posar un exemple recent... I tindrà remordiments d'haver adquirit peces de les marques que importen els productes d'aquell país asiàtic. Però en qüestió de minuts s'oblidarà d'aquelles imatges i seguirà amb l'espera de les rebaixes que pertoquin. Ja sigui les de gener o les d'agost.

En silenci, abaixa la mirada, tan llòbrega com l'atmosfera retratada en la pintura, i llegeix la placa del quadre.

La petita obrera (c. 1885)
Joan Planella i Rodríguez (1849-1910)
Oli sobre tela
182 cm x 142 cm
MHCAT 4204, Barcelona

Deixa enrere aquella fàbrica i continua la visita al Museu d'Història de Catalunya. S'ha convençut que hi ha gent que pateix més abans de tastar l'amargor de l'edat adulta. Inclosa amb el preu de l'entrada del Museu, hi ha la comprensió que els seus problemes matrimonials poden solucionar-se amb una separació o un divorci, i no cal fer-ne un gra massa. No hi ha mal que duri cent anys...