—Com ha anat la cerimònia?
Això
m'ho ha preguntat a mi, que cada plica que empleno és certamen assolit?
Just en arribar a casa, sense petó de benvinguda ni una breu salutació?
Queda clar que aquesta dona no se n'assabenta de res. No sap quin
artista llorejat i a qui li sobreïx l'èxit té a casa seva ni mostra
interès per adonar-se'n... Tampoc aquest cop no ha volgut
acompanyar-m'hi. Ni avui ni des de la primera vegada. No ha sentit la
meva emoció en recollir cap guardó ni en ser aplaudit per tot el públic,
alçat durant llargs minuts i admirat de respirar el mateix aire que jo.
No sap que la perfecció que he assolit en cada escrit, en vers o en
prosa, és degut al meu gran talent innat. No sóc tan mediocre com
aquells pobrets finalistes que aspiren a aconseguir el que sempre em
pertoca a mi. Qualsevol premi que em proposi l'abastaré. Així que millor
que ni s'hi esforcessin. Almenys no caurien en la decepció de quedar en
segon lloc. Ni accèssits ni finalistes. El que compta és pujar a
l'escenari i parlar davant del faristol. Res de mirar-s'ho des de la
platea. A més, com no he de guanyar si, junt al talent, el meu nom ja és
per triomfar? Màrius Alcàntara i Herèdia. Una harmonia entre nom i
cognoms... Aquests accents oberts damunt de les vocals, aquests dàctils
omnipresents, hel·lènics... Com no he de polvoritzar la resta
d'aspirants si només mirant la signatura han de quedar frepats els
membres dels jurats de qualsevol certamen literari? Quines aspiracions
de ser un autor de fama universal pot tenir algú que s'anomeni Joan
Garcia i Garcia? No ho entenc, la veritat. Tampoc no puc entendre que
aquest passerell hagi pogut ser el guanyador del premi d'aquesta nit, el
que era legítimament meu. Meu per talentós i per ser perfecte en tot el
que escric. Però com que aquesta dona no s'adona de res, tampoc sabrà
que aquest premi em pertanyia i l'he cedit a aquell mediocre
escriptoret, aquesta nit.
—Bé. En tenies cap dubte, estimada?
