Gèminis (o D'ànimes bessones)(RPV245)

L'indivisible és invisible per als ulls que sols saben vigilar sense observar


d.

A Noor S. G.

No ordenis el teu món minúscul encara; gaudeix la pau
Que et brinden els braços de la mare, la tendra mirada
Que t'observa mentre respires i descanses i somnies.
I no hi ha pensaments impurs en aquest vincle, ho saps?

No organitzis les lleis de la Natura encara; entoma l'allau
De carícies, d'afalacs, de rialles que suscitaràs cada vegada
Que descobreixis la senzillesa d'un gest, lluny d''utopies
Quan el somni esdevé real, aliena al dolor i als maldecaps.

Només sigues meravella i infant, Amor meu, il·lusió i desig,
I deixa que la resta vingui, al ritme adequat. sense pressa,
Amb la calma anhelada dels qui passegen agafats de les mans

Només això, que el teu cos alberga els fruits de la pluja enmig
De la matinada, la bogeria i la passió d'aquell qui travessa
La porta cap a un món que ja no tornarà a ser mai com abans.

Hespèrida (o Embat)(Niporepte78)

Embat de vida;
Em recorda el teu ventre
La sal als llavis.

Bres de la brisa (o Somnolència)(Melorepte216)

Dorm, i vetllaré els somnis que et mantenen viva,

L'escalfor de la pell que desitjo per a ser captiu

En el bressol de la brisa, contra el pes del plom

Que em retorna l'insomni i la solitud si no em parles.

Dorm, i seré l'ànima bessona que t'acosta la riba

Favorable en la inundació, que evita el camí aspriu

Quan reapareix el plor, i et recordaré el que som

On les mans prometen carícies si véns a buscar-les.

Dorm, i t'oferiré el bosc que eternament somnia,

La frondosa necessitat que creix dins meu quan

Penso en el teu retorn, en el retrobament sense brida.

Dorm, i descansaré, bressat pels teus parpres de dia,

La claror que em calma, la pau que esdevé instant

Infinit, llum que convida a il·luminar el món, la vida.

Captiveri (o De famèlica adolescència)(RPV244)

El teu cos fa olor de llar, de minestra suculenta,
De nounat que creix segon a segon, de vida,
De tot desig en un cor honest que estima i vibra.

El flairo en la llunyania, en l'hora lenta
Prenyada d'absència, en l'enyor que no oblida
El vincle que ens uneix, malgrat la presó, cada fibra.

El teu cos és innocència i il·lusió, fidelitat,
Caliu enmig del llarg hivern del silenci mut,
Cadernera que es desviu pel cant, escut
Contra l'impassible dol del deliri en ple combat.

I el flairo per recordar-lo i sobreviure al fred
Amb el delit adolescent del primer amor, foc pur,
Com el glop captiu d'aigua del desglaç, com l'atzur
Que ens veu, amb llavis i amb fam, treure'ns la set.

Entre línies (Repte ClàssicDXXXVIII)

El jove s'atura davant de l'aparador. A través del vidre la veu. Segueix tan preciosa com la darrera vegada que la va veure. Avui, però, el seu canvi de pentinat l'afavoreix encara més. Mira i remira les portades dels llibres exposats. Una mera excusa, perquè no són els llibres el que més s'estima. La noia feineja mentrestant, aliena a aquelles mirades sotjadores. Recol·loca els exemplars que han estat consultats i fullejats per la clientela indecisa, supervisa l'ordre de les lleixes, que no es barregin les editorials ni s'alteri l'ordre alfabètica. Mira el rellotge com un costum adquirit més que per informar-se de l'hora. El jove li veu de nou el tatuatge al canell, just dissimulat per la corretja però que ha vist més d'un cop en allargar-li el canvi. Un escorpí i unes lletres que no sap distingir ni llegir. Potser el seu nom...

La noia torna al mostrador. La melodia d'un telèfon mòbil trenca el silenci que regna dins de l'establiment i, quan prem el botó de despenjar, la seva veu càlida regira l'ànima del jove, que gairebé ha estat descobert per ella en el trajecte al mostrador. No espera que s'acabi la trucada i entra dins de la llibreria, cap al fons, ben allunyat d'ella per no ser indiscret. La noia ha abaixat el to de veu instintivament i xiuxiueja frases que esdevenen inintel·ligibles. Amb monosíl·labs i complicitat furtiva, exhaureix els darrers segons de la conversa telefònica. Un Jo també a tu; fins després la conclou. I guarda l'aparell a la butxaca del seu abric.

Que et puc ajudar?, li pregunta al jove. I ell, tímidament, esbossa una negació amb el moviment del seu cap. No gosa mirar-la massa, ni tampoc tocar els llibres estesos com a reclam de novetat per a qui entra a l'establiment. Totes aquelles portades ben vistoses l'encisen. Les lletres amb colors llampants, les imatges triades, que volen resumir el contingut del llibre o ser esquer per a qui no sap prou bé què busca o què vol trobar...

El jove clava la mirada en una portada que li resulta familiar, com si llegís entre línies. Una pintura de Manet, de la que n'ha sentit a parlar des de petit, perquè hi havia una reproducció al menjador dels avis. Agafa el llibre sense mirar res més i s'acosta al mostrador. Se sent observat per ella i es ruboritza. Va brut i encara amb l'uniforme de la feina. És per regal?, pregunta de nou la noia, amb una veu encara més càlida que el fa trontollar. Balbuceja una negació, a la que li sobren lletres pertot arreu. Sua, se sent roig al màxim i no veu el moment que el tiquet de compra s'imprimeixi, li cobri i fugi de la llibreria. Encara queda el suplici del frec dels seus dits en retornar-li el canvi al palmell. I aquell gràcies tan efímer com tendre que li recorre l'espinada. Aquest cop hi afegeix una frase que el mata: Espero que t'agradi i la propera vegada en parlem, que també el vull llegir.

Marxa esperitat de la llibreria. És home mort si no inventa excuses per a posposar aquesta nova trobada. Li dirà que encara no l'ha llegit o que li han pres, o que sa mare se l'està llegint i que no se'l vol tornar... Qualsevol cosa abans que parlar amb ella. Llença el llibre a la primera paperera que troba, com la resta d'exemplars que han acabat de la mateixa forma només pel plaer dolorós de veure la noia uns minuts. Un amor tan impossible com el que sent pels llibres que no és capaç de desxifrar i llegir, perquè és gairebé analfabet.

An(n)aCrònica (Melorepte215)

Parlaré de rendició i de profunditat
Amb paraules plenes de combat
I lleus com un escalf que neix
En les teves mans, amor.

I dibuixaré el nou somrís del matí
En els teus llavis, en despertar,
Per poder besar-te amb brins
De somni i amb la realitat.

I no defalliré quan la teva esquena
Em brindi la calidesa d'aquell qui
Reinventa el temps i el món.

I em sentiré innocent com un nounat
Que avança a tentines, com el boig
Que et parla amb la mirada.

Cobdícia (Niporepte77)

Pels carrers vago
Per demanar temps extra
A l'existència,
Per cobejar els teus llavis
De fruita prohibida

Sleeping Beauty (RPV242)

He somniat els traços del teu cos exacte,
El somrís que espera una mirada clara
En nits de vetlla, quan la tristor compacta
Els record en la memòria i s'hi empara;

Els braços que acullen l'escalfor absent,
El neguit d'un cor entusiasta que sobreviu
Gràcies a la il·lusió, quan la pluja és corrent
A seguir i en el diluvi deixa l'amor que escriu.

He somniat paraules contra la melangia làbil,
La pell mentre la devora una boca, que amara
La sequera, perquè l'hivern esdevingui etern estiu;

L'endemà arrapat a l'esquena, pacífica i hàbil
Guerrera, en lluita callada, quan despertar és l'acte
Més bell i pur que es pugui somniar, bella dorment.