Obsolescència (o Fragància de l'adolescència)

Hem perdut tots els camins, les sendes de la lava

Que són gargots damunt de la pell de la metzina,
I la bevem a glops llargs i amargs per fer eterna
L'agonia greu que ens encercla l'ànima i la nuesa.

Hem sabut percebre el cràter de cada plaer carnal
Dins dels porus oberts cap a la frenesia de saber
Noms i destins, d'esdevenir Minotaures en laberints
Interiors on la veu és el silenci que no es gosa trencar.

Hem volgut tots els vents dels hemisferis habitables,
Evitables com la fragància de l'adolescència que mor
Abans de néixer i es perd enmig de membres lassos.

Hem tingut el món als nostres peus, sense aprofitar
Aquest poder, i l'obsolescència arriba a ser previsible
Com el ritme del batec del moribund que demana pas.    

...Eminència

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I potser la pèrdua
Avui no sigui perdició
Ni lletania melangiosa
Ni jardí estèril o eixorc.
El nostre futur es dibuixa
Amb traços ferms i eterns
On la lluita és necessària
I la bandera solament
Agermana ànimes bessones.

No ploris, eminència, no.
Perquè cal desprendre's
Del llast dels segles perduts.
No ploris i torna a la batalla:
La nit s'ha creat per la llum
D'uns ulls que cerquen somnis.