Dèria entomòloga (o Malícia)[#viernescreativo]

©Rodney Smith

Enyora tant l'amor que es disfressa de Vladimir Nabokov i, amb el seu fill, agafa el sender cap al canyissar de l'aiguamoll. Allà s'hi acumulen els insectes i, sobretot, les papallones. No és capaç d'emular-lo d'una altra forma perquè no en té gens, de perícia per narrar històries, i cap nena com la nímfula Lolita no es deixarà veure ni seduir. Avui tampoc. I es resigna tot practicant la dèria entomòloga per tenir alguna cosa en comú amb el geni rus. Amb la roba de lli i el salacot ben calat, correran com nens a través de la passarel·la i competiran per atrapar els lepidòpters més bells, de colors més refulgents i contrastats. I si el petit té més agilitat i destresa, ell ho contrarestarà empenyent-lo amb malícia contra la mollesa de la vegetació i de les canyes.

Resa perquè, de tornar a caure-hi aquesta vegada, es pugui controlar en ajudar-lo a aixecar-se i no se li apoderi l'esperit de l'Humbert Humbert. Tot i que el seu fill ho prengué com a joc inofensiu.

#viernescreativo

Suculència en potència (o Tendències i conseqüencies)(54a MiniCrida, de VullEscriure - «Ous»)

Ja ho sabia ell que eres un desastre a la cuina, però aquesta vegada la cosa passa de taca d'oli. La truita de patata i ceba que, en potència, havia de ser gruixuda, suculenta, saborosa, és una làmina renegrida que demana clemència i indult damunt del marbre, completament carbonitzada. Però no l'escoltes i la llences a les escombraries junt amb les torrades de pa amb tomàquet. Ara ja no hi ha remei per al desànim que t'aclapara i tot ho veus negre, sense solució.

Avui, però, era l'ocasió d'or per demostrar al teu xicot que ets un bon partit i que, si t'ho proposes, ets un cúmul de valor i d'iniciatives, un pou de sorpreses. Però desempallegar-se de la malastrugança no és fàcil. I no penses en ningú del teu edifici per sobreposar-te al contratemps. Tens l'escala sencera en peu de guerra des de la darrera reunió d'escala. Ets tan sociable... El teu humor va fer vessar el got de la paciència de tota la patuleia veïnal. Per tant, millor agafar l'abric i apropar-te al supermercat i resoldre-ho amb els mitjans propis. Però on aniràs a quarts de deu de la nit? I sense carnet de conduir?

Rumies de pressa, el més ràpid possible. No hi ha res al rebost, ni al frigorífic. Ni un trist bistec al congelador... Agafes el mòbil i redactes un missatge incendiari. “Avui no ens podem veure, ve l'imbècil del meu xicot amb els seus pares. Petons, cuqui” El tramets, sense immutar-te, al número del teu “xicot”. Així, amb aquest error provocat, li faràs creure que destapa unes banyes descomunals. Imagines les conseqüències que vindran, les trifulgues, els retrets per no acceptar la seva tendència sexual i tot s'anirà en orris en qüestió de minuts. També ets dràstic i calculador quan vols. Sempre serà més creïble una infidelitat que aquest desordre enmig de la cuina.

Eòlica (o Màgia lumínica)

I la llum ocre
Il·lumina la brisa
I la Natura
Amb tons que han de lligar-les
Al domini de l'arbre.

Fotografia i oli de  ©Ramon Navarro Bonet

Circumstàncies meteorològiques extraordinàries (o Prehistòria)(53a MiniCrida, de VullEscriure - «Pluja»)

Corro i no sé ben bé per quina raó. Ja faig tard a la feina. Però sempre fa la impressió que, si et veuen arribar amb el fetge per la boca, la falta sigui més lleu. A l'instant de trepitjar la vorera, tot sortint de l'apartament, m'adono que el vestuari i el calçat no són adequats a les circumstàncies meteorològiques. Plou. No un xim-xim sense importància. Diluvia, cau aigua a bots i barrals i, en el temps de dir fava, ja estic xopa fins al moll dels ossos. Esmento família amb paraules gruixudes que no mereixen: l'única culpable d'aquest desastre sóc jo mateixa, ho reconec. Però les malediccions no s'aturen.

Passa l'autobús metropolità. La neurona que resta encara seca dins del meu cap, amb celeritat sorprenent, envia la informació al braç dret, que queda alliberat del llast de la bossa de mà. L'histriònic gest és acompanyat per un xiscle, que es connecta, ipso facto, al peu del conductor del vehicle, que trepitja el pedal del fre temeràriament. En pujar els graons, les mirades són agressives. Les de les dones almenys. Els passatgers masculins, hi incloc el xofer també, no tenen aquesta mirada malèfica al rostre. Més aviat esbatanen els ulls com si els despertadors del món sencer s'haguessin activat alhora.

Pago el bitllet sense queixes de cap mena i provo de trobar un seient lliure. Però desisteixo: crec que seria més fàcil recuperar la virginitat... Els homes, esdevinguts autòmats idiotitzats, no deixen d'observar-me. Diria que d'aquesta forma són capaços de despullar-me però comprovo que, gràcies a la pluja, la meitat de la feina ja està feta. Amb el ridícul a les galtes, el trajecte s'eternitza. Barrino excuses; la visió dels meus mugrons endurits sota la brusa em distreu. Hauré d'explotar aquest vessant en presentar-me al despatx del director. Com que, laboralment, encara som a la Prehistòria, potser en tregui profit.

Cúspide (o Pètria i arbòria)

A Salvador DALÍ (1904-1989)

 

Deixa'm gaudir-te avui, columnes
De goig allà on la llum és carn vegetal
I estimar és un pler tan cobejat com el gual
Enmig del desert, com el bes de què som alumnes.

Deixa'm acariciar-te, maduixa i llavi
Cisellat a la roca del sofriment eternal
De rebre't amb braços oberts cap al camí ral
De no saber-te meva, tot i tastar el gust del glavi.

Deixa'm el cel; hi lligaré les despulles
Dels sospirs més lleus i esdevindran núvol
Per congriar la tempesta i l'ocre de les fulles,

Avui que la tardor és en el meu cor, il·lès
Encara, curull dels paisatges respirats a Púbol,
Cripta i estela del temple erigit a l'atzucac i al malentès.

Fotografies de  ©Ramon Navarro Bonet

[In]Clemència (o D'elícia)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Espero. No sé pas què, però sento que aquesta és l'única tasca que em resta fer. O la sensació que m'aclapara després del darrer bes, el del comiat. Les paraules d'ell, sempre construïdes al voltant de promeses que s'ajornaven, m'han xiuxiuejat el nom, acompanyat d'un “fins després” raquític, l'enèsima mentida que havia de creure per no despertar la tempesta del seu humor. Recito, entre murmuris, els poemes que, enjogassats, m'acariciaven l'oïda, com ho feien els capcirons dels seus dits sota la faldilla. Així, espero i evito que les llàgrimes m'inundin els ulls, aquests espectres tristos que tant em costa mantenir oberts. Així, em mantinc desperta i la son no amenaça el mecanisme amb què em reté.

Espero. I enyoro les primeres vegades en què hi abundaven les seves paraules tendres, i passejàvem, lluny de les mirades indiscretes, i ell no permetia que la inclemència del sol em ferís la pell, blanca com un glop de llet, i, mica en mica, va apoderar-se de la meva consciència i me la convertí en papallones a l'estómac, en deliris de dona al cap, en refugi contra la intempèrie, en llibertat segrestada en nom del compromís i de l'amor. Potser sí que era amor allò que sentia per ell. Però era recíproc? Volia creure que sí. Ara ja sé la resposta, que mai no arribarà a pronunciar ni l'...

...espero. Em burxo el pit amb les ungles esmolades, que no han parat de créixer al llarg del captiveri que dura massa. Sincerament, viure amb el cor a la mà serà menys dolorós que observar l'immutable recinte que m'envolta. Dissimularà, almenys, la lividesa de les rajoles. Inclús, si m'hi animo, de les parets grises com l'ànima literària que he descobert. La mateixa que jugava amb mi a escacs i em narrava històries de meravelles i de mons delícia on el temps corria amb passes de conill, fugisser, i travessava miralls i somnis i m'hi embotia, entre l'entusiasme i la follia, entre reialmes i caus on créixer i minvar era tan fàcil com ingerir líquids i sòlids. Tants somnis trencats en mil bocins esdevinguts malson empaperat per lligalls de notes dements, on el meu nom es repetia tant com s'esborrava el meu món.

Espero. En silenci, mentre m'assetja el darrer “Alícia, fins després”, que es multiplica en ressons infinits en el meu cervell electrificat.

Crònica terrícola (o Dècades de vigilància periòdica)[Jamming Lounge Octubre'15]

Un dels guaites ens avisa de la proximitat d'una nau espacial i, marcialment i ordenada, ens ubiquem als refugis construïts per a aquesta finalitat. Però no ens aclapara el pànic: seria contraproduent el resultat obtingut. La imprevista aparició d'aquestes andròmines ens agafa sempre un xic desprevinguts però, com que han estat anys d'indicis de les seves visites esporàdiques, hem ideat estratègies per esdevenir invisibles als seus ulls. L'amagatall ens fa desaparèixer per complet i anul·la un possible atac, si els individus se sentissin amenaçats per la nostra presència. Tot i així, no dubtem que estiguin al cas de la nostra existència, que, sense saber-ne el motiu, creuen hostil i bel·ligerant. Hi ha rastres que no es poden esborrar d'immediat.

El temps transcorre amb una lentitud que exaspera i els més menuts somicaran en qualsevol moment. Però els calmem amb promeses a curt termini, però efectives. Esperarem fins que els motors s'apaguin i potser aquesta vegada no siguin només rònecs aparells per mesurar i prendre mostres del nostre planeta, i puguem, finalment, demostrar als nostres fills com són els individus que hem trobat al llarg de dècades de vigilància periòdica al Planeta Blau i que, en la seva llengua, anomenaríem humans.

[Vigil]ànsia (o Subreptícia)(Repte DCXII)

Mesos més tard declararà que el programa espia xkeyscore és tan fàcil com una recerca a google [02/07/2015]. Però, abans d'aquestes paraules, ha de passat un període d'assetjament i de fugides que no li desitja a cap dels seus pitjors enemics. Tot això perquè mai no s'ha sentit còmode essent una peça més d'un engranatge construït en l'engany i la vigilància sempiterna, inexhaurible, incansable. No s'ha sabut callar la injustícia, que coneix i experimenta dia rere dia; mai no ha estat un bocamoll, però ara li ha calgut esbombar-ho tot per aconseguir aclucar els ulls durant més estona. Li corcava la mala consciència d'estar actuant de forma subreptícia, aixecant la camisa a qualsevol persona que s'aventurava, esporàdicament o assídua, a una xarxa que li oferia un ventall tan gran d'ofertes per al seu lleure o, inclús, per a la seva dèria d'indagar per voler saber-ne més de tot allò que li interessava. Gent corrent i innocent, que sols demana un mos i un sostre.

Mesos més tard començarà la fi d'un malson per iniciar-ne un altre, el que l'obligui a abandonar la seva pàtria sense una destinació segura ni definitiva. Com si el món hagués esdevingut tauler d'escacs i ell fos un peó amb moviments de cavall i d'alfil alhora, amb el risc constant de qui ha estat criat per la dubtosa natura dubitativa de saber quin rumb agafar i de reconèixer que no és bona idea encaminar-s'hi. Però, abans d'aquest nou cicle, s'ha de llevar quan trenqui l'alba, amb la culpabilitat del traïdor més malèfic que es pugui imaginar, amb la positura d'un dictador que, d'amagat, mou fils diversos per subjugar persones esdevingudes putxinel·lis. Ha de conduir fins a un edifici gris i seure durant hores davant de pantalles i teclats i ratolins i impressores i tota la tecnologia impensable a l'abast només de privilegiats. També cal que recopili dades de qualsevol índole, de tot racó habitat, de vius i morts i se sentirà un déu miserable amb tants de coneixements i enterrar-les en discs durs que, en algun moment, seran revisades, confrontades, analitzades, amb ulls malaltissos, a la caça de confabulacions o per simple caprici.

Mesos més tard començarà una vida diferent, o almenys una rutina nova de trinca. Però, abans d'aquest camí daurat i de roses, haurà de tergiversar la veritat i la informació, velar els motius veritables que l'han dut a escampar allò que li regirava les entranyes. Cercarà, enmig de nombrosos arxius, allò que li interessi i, quan la taca s'escampi per totes les direccions, ell ja serà lluny i el seu nom li ressonarà a les oïdes quan encengui un televisor o fullegi un diari. Només s'haurà quedat amb aquell document, carregat en un llapis de memòria que durà al coll, com si fos un penjoll de disseny. Quan tingui un ordinador per treballar, hi abocarà tota la informació descartada de la filtració oficial. I, després d'anys de paciència i d'investigacions, continuarà indagant, en la tranquil·litat de l'”exili” forçós, sobre l'Amélie Melanie Rottfeuchtwagger. Recularà fins als anys d'institut mentre estudiava informàtica, i ella va esdevenir el seu amor platònic i la primera noia que li donà carbasses. Ara que té totes les seves dades li serà tan fàcil arribar fins a ella. I, amb aquest pensament, s'agitarà de nerviosisme i d'ànsia, anys més tard, però amb la mateixa intensitat...

Memòria (o Llàgrimes, desgràcia, vívida anècdota, parafernàlia)[73a Crida de VullEscriure - «Foc»]

Faig memòria i recordo la llar de foc com si fos avui. Davant d'aquest espectacle únic, on les flames dansen i els tions es consumeixen, la Carme és més bella. L'he estimada fa escassos minuts i continuem abraçats. Deixem que es perllongui l'instant màgic després del coit. Les nostres flaires es barregen; els efluvis compartits no es destrien ja. Ella és la meva dona; jo, el seu home. Marit i muller són paraules tan fredes quan es tracta d'anomenar-nos... Ara, però, he de recordar-la i enyorar-la. I no permetré que les llàgrimes aflorin als meus ulls. Només la vull per a mi, sobretot ara.

Faig memòria i recordo com la beso amb llavis famolencs. Com si demà mateix hagués d'acabar-se'ns la vida i l'amor. Com si pressentíssim l'ombra de la desgràcia amatent, pacient, tot sobrevolant-nos. I ja no hi ha res més que ens importi, ni l'aspriu entorn bretó ni la maternal plana urgellesa. Hem construït el refugi dels somnis amb passes segures i porugues alhora. El camí recorregut ensems ha estat plaent, com la lluïssor de les seves pupil·les, que en la salut i en la malaltia, i en l'adversitat d'uns mesos ençà. La servo, la retinc amb mi, entre els murs del silenci, a trenc d'alba.

Faig memòria i recordo les frases xiuxiuejades en la clandestinitat, amb la complicitat de la crepitació de les brases. La frescor tardorenca ens ajuda a arrambar-nos, a sentir els nostres cossos cansats però segurs en ser propers. El record de les flames escalfa aquesta sensació tan estranya, aquesta enyorança tan vívida, que m'astoro per uns instants. Em mostro impàvid, però, sense reflectir res del que barrino. La befa, breu però cruel, amb la irascibilitat de qui se sap poderós, ja ha estat plausible en aparèixer davant d'ells vestit amb parracs miserables. Tot i així, encara els dec semblar perillós, o respectable, o inclús il·lustre.

Faig memòria i recordo moments transcorreguts a recer de la Carme i, amb menys intensitat, de la Mercè. Els fills creixen i canvien; jo també he canviat. Ara puc estar-me tota la matinada capficat en un episodi tan minúscul i quotidià com és l'anècdota del foc a terra. Sense precisar una data concreta, sols amb la placidesa del moment experimentat. No duc un control exhaustiu d'aquestes sensacions conjuntes. I menys ara: ja no m'interessa res més, perquè res ja no em pertany. Se m'ha arrabassat tot. La llibertat, la dignitat, el futur. Però encara tinc amb mi el record i el passat. Per això...

...faig memòria i recordo la llum apaivagada que ens envolta, l'atiador que enfonsem per revifar la brasa, el tacte càlid de la manta que ens resguarda del vent glaçat. I les ratxes gebrades em bufetegen el rostre, les empentes m'obliguen a avançar i em remouen el cervell, l'albada encara no il·lumina aquesta pantomima teatral, tremebunda. Em descalço i trepitjo la terra, conscient ja de tot. I sé que el foc que sentiré en escassos minuts no és comparable al record que em ronda, al castell de Montjuïc, tan allunyat de la Carme, que em somriu en el pensament i m'esborra l'escamot d'afusellament, pura parafernàlia.

In Memoriam Lluís Companys i Jover (21/06/1882-15/10/1940)

Gèlida (o Perpètua)[#viernescreativo]

 ©Elena Helfrecht

Només quan ja era massa tard t'has adonat que l'aliança havia de ser perpètua i fins a la mort. Inclús semblava haver-hi l'obligació de provocar-la amb jocs plens de risc i de temeritat. Com els reptes que t'esperonaven a millorar en la tendra infància, que et preparaven per a la quotidianitat, per a la vida pura i dura. Potser sí que la lletra amb sang entra. Però també les regles del matrimoni? Ho acceptaves sense queixar-te, per tradició, perquè les mares i les àvies treien ferro a l'assumpte, en conèixer les baralles que sovintejaven casa teva. Cada vegada durava menys l'armistici i arribava el conflicte amb motius o sense. Sang, ferides, sangtraïts, blaus... tatuatges que marcaven el teu cos i que maquillaves gràcies a qualsevol excusa que inventaves i que aquell qui t'escoltava dissimulava creure.

Només ara, que les espines t'han travessat les vísceres i els somnis, et trobo gèlida i callada, emmudida per sempre, dins del frigorífic de la Morgue. I t'he de reconèixer... Reconèixer-te què?

 #viernescreativo

Arèoles i deliqüescència (o Molècules aquàtiques)(52a MiniCrida, de VullEscriure - «Whatsapp»)

Després de la dutxa matinal i abans de vestir-te, tries les postures que creus més adients, sensuals. Cinc, sis, set vegades pitges l'obturador de la càmera sense verificar-ne el resultat fins al final. Ja has après la tècnica per anul·lar el teu rostre a mitges amb la perspectiva correcta. Així només fotografies una porció del nas, els llavis molsuts, els lòbuls de les orelles i la barbeta. Segons com allarguis el braç, la imatge resultant inclourà el coll, el tors i l'avantbraç que sempre gosa treure protagonisme a parts més interessants de la teva anatomia.

Vas a la galeria d'imatges i selecciones la que menys mostra i insinua més la silueta de les arèoles fosques i no evidencia els mugrons endurits. Només queda ben emmarcat el tatuatge que tens damunt del pit esquerre —un versicle bíblic que, paradoxalment, t'agrada mostrar amb desinhibició—. T'agrada i prems la molècula (així és com l'anomenes sempre que veus aquella icona de tres cercles interconnectats) per compartir-la a través del whatsapp. Per apressar el temps, et col·loques el sostenidor i el tanga mentre el mòbil es decideix a carregar la llista de contactes a l'aplicació. Esquives una minúscula gota d'aigua de la pantalla tàctil, selecciones el nom de la persona que et fa trontollar, inclús mentre dorms, i afegeixes al peu de la fotografia un bon dia ben suggeridor.

Un cop tramès aquest missatge t'adones del desastre. L'esborres abans que la segona aspa aparegui i reses perquè no hagi arribat a la destinació triada. Si no, ja se't pot empassar la terra, o esdevenir deliqüescent durant una bona temporada. O suportar el xàfec de la mala pècora —així la tens memoritzada a l'agenda— de la teva ex, que ha rebut la fotografia gràcies a la maleïda gota d'aigua, en lloc de la Magalí, la teva parella actual. Això darrer és el més probable...

Escapatòria (o Andròmines profètiques)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Calia besar-la a mitjanit. Ni un segon abans ni un minut després. Amb la precisió d'un mecanisme perfecte, infal·lible. I no havia de ser un mer contacte sense emocions. Era cabdal conferir-li, a aquell petó, un Univers propi de connexions sensorials que fes trontollar el món sencer. Només així evitaríem la pútrida atmosfera fúnebre que respiràvem d'ençà del seu naixement. L'accident, més ben dit. Perquè el part havia estat dolorós i traumàtic, com si les vísceres es rebel·lessin contra les lleis naturals. Dins d'aquella andròmina amb què ens desplaçàvem no hi hauríeu trobat ni un bri d'esperança, tan sols atzucacs per cada intent de fugida; l'escapatòria era impossible, si abandonàvem allà aquella desferra. Calia superar les nàusees i els efluvis que provocaven basques. En Tirèsias va oferir-se voluntari, ell que havia estat privat de la visió i sols podia aventurar-se en l'espectacle terrífic gràcies a les nostres paraules. Per això, vam optar per callar des de llavors. I ell obviaria tot detall imaginat dins del seu cervell. Per mantenir-nos fidels a la causa i a l'empresa que ens havia embarcat en aquell viatge interestel·lar.

Calia besar-la a mitjanit. I, quan fossin idèntics els dígits, que apareixien sense descans sobreimpressionats a qualsevol superfície de la nau, hauria arribat l'hora de la salvació, el principi de l'existència entre vèrtexs i fórmules desconegudes, però segurs d'abastar, tard o d'hora, de nou la llum, el camí correcte. Així, aquell bes, el càlid contacte d'uns llavis tan diferents com inversemblants, seria la porta traçada per ésser travessada, sense marxa enrere possible, sense retornar a les urpes del malefici que ens perseguia. Però, després del bes, seguíem allà. Res no havia canviat per a ningú ni arribava l'acceleració que vaticinaven les profecies. Dies després, quan ja ens vàrem refer completament de la decepció i en revisar els Llibres, ens adonàrem del nostre error i de l'oportunitat perduda inútilment i per sempre: Tirèsias no hauria d'haver estat escollit com a besador experimentat; la seva virginitat, que es vantava de conservar, l'anul·lava d'aquest nomenament.

Ens fèiem creus mentre vagàvem per l'espai sideral, condemna perpetuada pels segles dels segles.

©Angel Roy

Alopècia instantània (o Teràpia solidària)(51a MiniCrida, de VullEscriure - «Calvície»)

Et despertes amb l'estranya sensació que alguna cosa ha canviat. Sobretot perquè el malson d'aquesta darrera nit ha estat tan vívid com angoixant. I comproves que no vas del tot errada. Quan et contemples al mirall de la còmoda, t'adones de la tragèdia. Tot seguit, allò que et semblava la cabellera despentinada, a causa de la disbauxa onírica, és una tofa de cabells que jau somorta damunt del coixí i de la vànova. La resta de blens pèl-rojos encara continua al teu cap però res a veure amb la majestuosa ondulació que et queia, vital i diàfana, voluptuosa i lleugera, fins arran de la cintura.

Respires i et calmes. No vols que la histèria s'apoderi de la situació crítica. Repasses els motius que puguin haver-te dut a aquest punt. La genètica és la primera que et ve al cap. L'alopècia és comuna a la teva família, però, fins avui, només havia afectat la branca masculina de l'extens arbre genealògic. Que siguis una bèstia nocturna també és una raó de pes. Però... tan fulminant i sobtada? El que queda clar és que, per molt que hi donis voltes al magí, aquesta cabellera no es recuperarà miraculosament en quinze dies. Per tant, has de solucionar aquest problema. Perquè ets model professional; la teva imatge és allò que et paga les factures, els capricis, el tren de vida fastuós que duus darrerament.

Et dutxes en pocs minuts, després d'haver telefonat a la perruquera de confiança. Li has fet cinc cèntims del panorama perquè tot s'agilitzi. Tallaràs de soca-rel el problema tot afaitant-te la closca per complet. El mocador rosa que duràs, a partir d'ara, serà la nova faceta solidària de la model més cotitzada de la ciutat. Amb una caiguda d'ulls, convenceràs el teu mànager, que veurà una mina d'or el canvi dels rínxols de coure per la calvície total. Esperes mentre somrius.

Tònica (o Plàcida delícia)(REC de la Cadena Ser IX; 005)

—I com és que mai no van canviar el pany si sabia que el lladre tenia un duplicat de les claus i que havia entrat en altres ocasions després del primer robatori? I si, no content amb robar-li tot, hagués abusat sexualment de vostè? Perquè les vegades que va perpetrar les seves malifetes vostè dormia plàcidament al seu domicili...

 —Miri, jove, quan s'arriba a la meva edat, l'absència d'emoció és la tònica en la vida d'una dona gran. Què hauria guanyat canviant-lo? Tornar a l'avorriment d'un passar les hores sense cap al·licient. A més, no es va fixar com d'atractiu era el lladregot? Si l'hagués enxampat in fraganti...

Música (o Excel·lència)(50a MiniCrida, de VullEscriure - «Cotxe»)

Mig endormiscat, escoltes la música, quasi com un ressò llunyà. Indubtablement, aquest so apaivagat és la melodia del teu telèfon mòbil. Et visualitzes en un embús ingent, que et reté gairebé al mateix lloc durant minuts llarguíssims. Has perdut la noció del temps al volant del teu cotxe. Per això, tens la sensació que arribes tard a la reunió de feina. La més important d'aquests darrers mesos, la que ratificarà la trajectòria descrita per l'excel·lència laboral que et caracteritza, la que premiarà la valentia en decisions puntuals i compromeses. Ho saps. Tens tots els números per aconseguir l'ascens tan cobejat.

Amb la mandra de la somnolència, l'escoltes de nou, insistent però ensordida. Perquè, malgrat poder assegurar-ne la seva ubicació exacta, et sembla com si s'allunyés a cada segon. Ara ja et veus tot pitjant l'accelerador perquè, en una llambregada dissimulada al telèfon, que el tenies a tocar fa uns instants, has comprovat que realment arribes amb un retard insalvable. A aquesta mandra, que tramet badalls continuats al teu cervell, cal sumar-hi la parsimònia de Morfeu, que t'atrapa lentament i et fa ballar al seu ritme silenciós, monòton, ple de fastig. I una cadena feixuga et lliga i t'immobilitza el peu al pedal del gas. És quan penses en telefonar a corre-cuita i quan experimentes que et manca la visió de cop, el tacte se satura de formes rugoses i doloroses, l'oïda no detecta l'estrèpit més impactant ni el vol d'un insecte.

Tot i així, la melodia no desapareix. L'escoltes un cop més, i voldries cridar però el xiscle emès no podrà superar la fressa inaudible del mòbil, que l'escoltes sonar sense parar. I t'astora una reminiscència més clara que aquesta melodia. Llavors t'adones de tot, mentre sents el dolor de l'accident, la fredor del frigorífic, l'olor dels ciris... Però, tranquil: dins del taüt és totalment impossible que hi hagi cobertura.

Llàstima (o Vigília)[72a Crida, de VullEscriure - «Nit»]

L'habitació és en calma. De cop i volta, sense cap motiu, ell esbatana els ulls. De nou s'ha desvetllat i s'espavila amb facilitat. Com últimament li succeeix, massa sovint... Cada nit, pensa, i no s'hi capfica més. Es lleva, com de costum, i s'adona que és fosca nit. Els dígits blavosos del mecanisme més diabòlic —immòbils vigies del bastió de la tauleta de nit— indiquen que falta molt fins a l'alba. Es deixondeix i camina cap a la cuina. No encén els llums, no els necessita: coneix bé el camí sense impediments del passadís. I així evita la feixuguesa del silenci o l'ofensa de les bombetes, que magnifiquen la malenconia. Sent dins seu la llosa d'un abandó, gèlida i pesada, que l'enfonsa sota les onades d'un oceà ingent que l'ofega nit i dia. No existeix el descans ni la peça blanca, innòcua i inofensiva, que onegi tot demanant la pau, la claudicació.

S'omple un got de llet, aguanta l'alè i l'engoleix d'un sol glop, amb les conseqüències de la ingesta violenta a la boca de l'estómac. La nàusea l'embolcalla i l'evita com pot. Sols li falta l'afegitó d'una tessel·la més a aquest mosaic desolat que mica en mica s'eixampla en la seva ànima. No es contempla enlloc, tampoc no gosa; ja sap que la seva fesomia és un espectacle nefast de tan patètic i no vol més desànim a aquest degoteig constant i continu de fel que no l'oblida ni se'l descuida. Inhala amb la màxima amplitud i exhala tot seguit, com si l'oxigen mateix l'asfixiés o li emmetzinés la sang, els pulmons, tot el cos. Divaga i llisca més enllà de la vigília que pateix, que li fa malbé els somnis i li ha desmuntat els plans del demà.

Fita la fosca nit, que tot ho emplena i ho buida al mateix temps, i somica. El somiqueig és una de les poques coses que no l'ha abandonat i tampoc no se'n desempallega amb facilitat. Li ha embetumat completament, inclús la pell i els ossos —així ho nota—, amb la pàtina llimosa de qui suma dies d'esma, Sísif al capdamunt de la muntanya quan veu que el passat se'n va pendent avall. I sols li queda l'enèsim intent abans que desisteixi definitivament.

Desfà el camí que ha dibuixat amb la demència del boig deixat de la mà de Déu o del seny, i s'allita. La luminescència dels dígits, que quasi bé no han canviat, l'assassina amb el cinisme més insensat, el de la immobilitat iniqua i la injustícia immutable. Tot el que veu li indica que continua agonitzant en vida. Amb els pedaços d'ella dins del magí, que no són enduts pel vent de l'est ni pels embats més salvatges de la tempesta més violenta. Acluca els ulls, els tanca i demana, amb llàstima o compassió, a un déu qualsevol que es faci aviat de dia o que li concedeixi uns minuts de descans. Tot i que sàpiga que no hi ha amnèsia possible ni dics que aïllin l'allau de malsons que l'envolta. Ja ha entès que ella no fuig del seu costat. Tampoc la melangia més nostàlgica.