Aprofita
el matí assolellat per fer bugada i estén la roba mentre cantusseja
la seva peça preferida i l'envolta el perfum de les liliàcies, que
la porten a anys d'infantesa vora la mare. La feina de la llar és
una càrrega que mai no s'acaba, repetia, i les seves manetes
intentaven maldestrament que la queixa fos una fal·làcia. Ara és
ella qui fa de mestressa de casa, que ha d'allargar el temps de forma
miraculosa, que ha d'acontentar la família sencera, a pesar de les
seves limitacions. Tot i així, no perd l'alegria ni el somriure.
Inclús quan les forces li fallen o el dia arriba a la seva fi i no
ha pogut acabar tot el que volia realitzar.
Ets una santa, exclama tota persona que
es veu beneficiada per la seva ajuda. El ritme d'aquesta ubiqüitat,
però, ha baixat una mica, quasi imperceptiblement, però ella ho
nota. I aquest pensament és l'únic que li entela la mirada i li
emboira, per uns instants, l'ànim. És difícil tirar del carro, i
se sent Sísif i Atles alhora, pujant la roca pel pendent de la
muntanya i carregant, al mateix temps, l'embalum del món damunt de
les espatlles. Tot i que no es queixa en cap moment, ni del cansament
ni de la proliferació de tasques pendents.
Aprofita avui que, a banda del matí
agradable, ella es troba bé. Quan acabi d'estendre la darrera
bugada, s'aturarà uns minuts per resar, coincidint amb el migdia. I,
tot seguit, baixarà al poble. El mercat setmanal és avui. És
pudorosa i es col·locarà millor el mocador al cap; el duu per
dissimular l'absència de cabells, l'única mostra d'aquesta guerra
que està lliurant, calladament, que l'aguerreix al sofriment i al
dolor, a la càrrega del dia a dia, a aquest enemic que es diu
càncer.
