La senda és llarga, extensa i, malgrat
el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la
nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del
silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la
soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix
els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb
sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te
caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.
Sigues pelegrí, com llop solitari
enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i
l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren
quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò
que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç
i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs,
llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el
que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible
horitzó.
Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...
Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...
