Ho reconec, sento enveja d'un
cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del
poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després
d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al
llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en
servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència,
suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's.
Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena
de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà
entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis
personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria
crucificat.
L'inesperat contacte dels seus
capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en
entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre
palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles
van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la
part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques,
delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre
mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els
turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i,
amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita,
vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va
acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en
silenci.
Fins que avui, Diumenge de Glòria, he
tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja,
de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest
imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja
no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en
retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.
