Recordar
amb agraïment. Aquesta és l'alternativa i el consol, com si
resignar-se fos l'única solució als nou-cents trenta-tres
quilòmetres que el separen del far i dels llavis, de la mar i del
temporal. D'ella. I l'abraçada en el pont de fusta com un penjoll que
s'entortolliga dins del seu cervell malalt de tantes anècdotes
perdudes. I cada matinada el visiten aquests flaixos intermitents,
amb una cadència rítmica que se sap de memòria, la veu del far
enmig del deliri de somniar-se al recer de la seva cabellera
escandinava i de la seva boca dolça i fràgil. Però és tan
conscient que no tornarà, que saber-ho és dolorós com un comiat,
com un engany...
Agrair
amb records. I al llarg d'aquesta distància, que augmenta cada cop
que ella decideix fugir una mica més, una il·lusòria catifa d'herba
apareix i també s'espesseix. Com si la verdor hagués d'ajudar a
martiritzar-lo encara més, duent-li les contrades gerdes on varen
trobar-se els seus cossos delitosos però tan porucs i fugissers...
En
aquesta extensió herbàcia hi ha somniat les quatre fulles d'un
trèvol únic. Tan clarament que l'astora aquesta visió. Està
decidit, un cop més, a desfer el camí recorregut, a recompondre les
paraules que l'apropin a ella, que és la dona que estima i que el
desvetlla, perquè aquest trèvol -ho sap- és la metàfora del seu
amor, perfecte, únic, quasi sense esperança, el rosec que, nit i
dia, l'embogeix. Encara que sigui el darrer que faci en aquesta vida,
que és agonia ara...
