Molècula unànime (o Existència i alquímia)(Melorepte262)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.


RAIMON.

Deixa'm l'esquena i hi escriuré versos i besos i llum
I ombres i tot el desfici del món, en alquímia suprema,
Per entrellaçar-nos l'existència per sempre i no témer
El pas del temps vers el camí de la cendra i del fum.

Deixa'm el teu esguard i hi llegiré els mots del cor
I les paraules que abasta un xiuxiueig, mentre crema
Les entranyes amb la passió de cercar un esquema
Per explorar el misteri de les pigues i el seu record.

Deixa'm els llençols fins que pronunciï el teu nom bell,
L'encens i l'espelma, l'aigua que s'escola per la pell
Abans que l'acariciï, i obriré el llibre de la teva ànima.

Deixa'm tastar la intempèrie per gaudir del retorn
A la llar, la dolçor de veure't adormida a la vora sojorn
Rere sojorn, i seré molècula dins teu, plaer unànime.

Penúries (o Època de màgia)(Relats Conjunts)

Tinc retalls de records de la meva etapa de nena. Difuminats en gran part. Com qui mira una pel·lícula aclaparat per la somnolència. L'únic que em queda palès són les penúries que passàvem, la meva família i jo. I la fam... Aquelles llargues cues per una engruna de pa immenjable, però que ajudava que el rau-rau de l'estómac es calmés una mica. I la roba heretada dels germans, sargida vint-i-quatre vegades, apedaçada com aquella època que ens tocava viure. Imagineu quina cara se'm quedà en veure, al jardí, una taula ben parada, engalanada, amb el veïnat alegre, regit per la disbauxa i l'alegria més pura. Els brindis i les abraçades apareixien del no-res, i fou un dijous sense escola ni preocupacions. La panxa, al final de la tarda, gairebé m'explotava i reia, de forma mecànica, en veure els pares besant-se com mai no havia vist. Anys més tard, vaig comprendre per què aquell 20 de novembre de 1975 la màgia omplí el nostre jardí.

Relats conjunts 

Adolescència (o Quadrícules)(ARC a la ràdio)

La porta cedeix a la petita empenta. Ha quedat mal tancada en entrar-hi la darrera persona. Això em permet d'esquitllar-me dins del portal, a les fosques. És de matinada i fa fred. M'arrecero sota l'escala, on hi trobo un cotxet de nadó. Sense pensar-m'ho, estiro la roba i la faig servir de flassada. Estic cansada. He corregut durant mitja hora llarga en quadrícules; no sóc massa lluny de casa, ho sé. M'he escolat per la finestra de la meva habitació i he començat a córrer, tot just quan els llums del rebedor de casa dels pares s'han encès. El cor encara segueix desbocat, respiro amb dificultat i temo que algú em descobreixi i m'escridassi per haver entrat en una propietat privada i haver fet malbé allò que no és meu. Sóc rebel, rebeca, adolescent. Les hormones se sobreïxen del meu cos, en continu canvi. Un programa de desaparicions a la cadena estatal, que acapara audiència a dojo, o les lectures tampoc no m'ajuden a tranquil·litzar aquesta rebel·lia sense causa.

Si ara em preguntessin per quina raó m'he escapat de casa, no sabria què respondre. També desconec per què no m'he aturat en sentir el meu nom, quan la mare ha aparegut al porxo. L'he visualitzada, amb plantofes i bata, amb els ulls somnolents, neguitosa perquè ha escoltat una persiana que s'apujava en plena matinada i ha comprovat que el llit de la seva filla és buit. Tot i així, intento dormir. Les imatges, però, s'agrupen en el meu cap i em remouen. Serà llarga aquesta nit, igual que per als meus pares, que telefonaran als Mossos, alarmats i pensant el pitjor. És llépola una noia atractiva i de tendra edat per a les màfies... La roba, impregnada d'olors d'infant, em transporta a temps amb ulls i atencions només per a mi. Un reguitzell de records em deixa, sense adonar-me'n, el rostre banyat de llàgrimes. No sóc lluny de casa però sento vergonya d'haver comès aquest acte de nena malcriada. Em queixo per vici, amb el punt de vista de l'egoisme i de l'adolescència. Sóc covarda i no tardaré en tornar a casa.