Allà, sobre l'esplanada, construïda
amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra
de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors
i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide
herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que
badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar
per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.
Imaginàvem els rituals celebrats en
aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes
i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o
com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en
mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia
estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic.
Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens
dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.
Interiorment, però, inclús nosaltres,
que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i
manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens
meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització
primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben
poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot
compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens
venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una
altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el
nostre interès en qüestió de minuts.
En tornar, el camp de les mil columnes
resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò
només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent
i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el
sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia
següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar
alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte
d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.
4 comentaris:
Codicia (o Pirámide herética) (Relatos conjuntos)
Allí, sobre la explanada, construida con grandes sillares de piedra de la zona, estaba la principal muestra de la osadía y de la codicia ilimitada, de la ausencia de miedos y, al mismo tiempo, el amuleto de las mil supersticiones. En resumen, la pirámide herética de la codicia humana. Y frente a él, disimulábamos que abríamos nuestras bocas en un inútil intento de no dejarnos abrumar por la sorpresa y por la magnitud de aquella obra magnífica.
Imaginábamos los rituales celebrados en aquel recinto piramidal, con las figuras talladas en bloques uniformes y enormes. Serpientes emplumadas, decían los más leídos, Kukultan o como se escribiera, murmuraban los salvajes. Y rezábamos, crucifijo en mano, para no ser contaminados por aquella raza inferior, que había sido subyugada bajo el poder de nuestro Dios, el único y el verídico. Sentíamos desprecio por ellos, y ese sentimiento era recíproco, sin duda, porque sus miradas así lo demostraban.
Pero interiormente, incluso nosotros, que salvaguardábamos la pureza de la fe con nuestras oraciones y despojábamos de pensamientos pecaminosos a las almas del rebaño, nos maravillábamos de lo que había sido capaz de hacer una civilización primitiva y tan poco desarrollada como aquélla. La visita duró poco, justo después de inspeccionar cada trampilla y cavidad, todo compartimento y acceso al que llamábamos El Castillo, porque no nos apetecía ni nos daba la gana nombrar a aquella estructura profana de otra forma más divina. Además, aquel montón de piedras perdería nuestro interés en cuestión de minutos.
Al regresar, el campo de las mil columnas resultaba menos impresionante. Nos habíamos mentalizado que aquello sólo era una extensión pétrea en plena decadencia. El oro, la plata y las piedras preciosas tendríamos que encontrarlos en otros lugares. Durante la cena, ya decidiríamos qué indígenas llevarnos al lecho. Al día siguiente, nos desplazaríamos hacia el suroeste, tras sacrificar algunos hombres para sembrar el pánico y como muestra de respeto de aquellos incivilizados hacia nosotros.
d.
inquietant i versemblant relat! enhorabona
Un relat ple de detalls.
Bon relat! Reblant el clau et convido a escoltar un tema del gran cantant Neil Young. No és sobre els maies en aquest cas però crec que ve a to: https://youtu.be/UudoW_7ufoU
Publica un comentari a l'entrada