A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vintè ha provocat aquest relat de gènere romàntic:
T'agafo la mà i la noto
glaçada, gairebé exànime. I el cap s'allunya i recula, torna a
l'any del confinament per culpa de la pandèmia. “L'any u de la
nostra història també”, dic i començo a pensar en veu alta.
“Després de l'aturada, caldria inhalar amb força per recuperar el
ritme i engegar novament la maquinària humana. Però m'avanço
massa. L'abril havia arribat de puntetes, gairebé com la primavera,
i les setmanes eren intuïdes perquè els canvis no eren
substancials. Tampoc les anotacions al calendari, completament
absents, no ajudaven. S'havia de prendre aire als balcons o obrint de
bat a bat les finestres. Una de les regles fonamentals va ser
rentar-se les mans durant trenta segons. Aigua i sabó i mig minut
sota l'aixeta. Ara seria impensable, i ens detindrien per malgastar
bens preuats. Les lleis s'han modificat tant, inclús sense poder-les
votar. Però això no s'ha d'immiscir en la nostra història.
El confinament provocà
fer treballar l'enginy per saltar-se'l. Qui no comprava una mascota
innecessària però recurrent, llençava la brossa a quatre xamfrans
de casa, comprava tres llimones al supermercat perquè eren queviures
o espigolava productes de primera necessitat en diferents
establiments i tan ample... Ja se sap que feta la llei, feta la
trampa. Jo vaig ser el més estricte possible, i com que la meva
feina no era de les etiquetades com “imprescindibles”, des del
primer dia de l'estat d'alarma que vaig enclaustrar-me a casa, sols
amb l'excepció de les sortides específiques i mínimes als llocs on
em calia anar. M'agradava llegir al balcó. M'estarrufava al lloc on
el sol feia acte de presència i aprofitava aquest temps per respirar
i obtenir vitamina D. Gaudia del refilet dels ocells, de la quasi
nul·la activitat al carrer —tant a peu com de vehicles—, de tot
el que el tràfec diari ens elimina. Tot i que el més important no
era això, sinó la melodia que taral·larejava una noia en un
edifici proper.
La cançó era sempre la
mateixa, però l'alternança dels fragments triats per cantar-ne el
vers corresponent em brindava l'oportunitat d'anar bastint aquella
peça musical mentre gaudia de la dolçor d'aquella veu. Cada dia,
com un clau, arreplegava un llibre, sortia al balcó i esperava amb
impaciència la veïna cantant i enigmàtica. N'imaginava l'aspecte o
l'alçada, pensava presentacions, des de ridícules i apegaloses fins
a seques i encarcarades, que desembocaven en diàlegs d'allò més
vergonyants. Era tímid per natura, i això no ho arreglava ni un
virus. En arribar el moment, tancava el llibre, que s'havia convertit
en un convidat de pedra, i aguditzava l'oïda. L'èxtasi s'acabava de
sobte i, com un nen davant de l'aparador d'una pastisseria, em
quedava bocabadat i desil·lusionat. Era tan breu el Paradís per a
un simple humà?
I com era d'esperar, en
un barri tan petit i amb la limitació de moviments, la princesa i el
gripau s'havien de trobar. L'horari habitual dels minuts musicals
entrava una franja inaudita, si prenia com a paradigma els darrers
deu dies. Jules Verne no em mantenia en tensió ni assegut a la
cadira, sinó més aviat amb ganes d'abocar-me a la barana del balcó
i escrutar-ne tot el carrer, fins on em permetessin la miopia i
l'astigmatisme dels ulls. Encara que aquesta acció em deixava al
descobert i la no compareixença de la dolça veu em feia mala
espina, vaig atrevir-m'hi. I davant per davant meu va passar una
sílfide, una deessa, el cos més perfecte que les diòptries al meu
haver havien copsat mai. Com un estaquirot, l'observava i l'admirava.
Fins que gairebé era a uns deu metres del meu habitatge, no vaig
tenir la genial idea de xiular la melodia ja arxiconeguda per mi.
L'anècdota sempre ha fet
gràcia en els nostres tiberis familiars. Els costa, a la canalla
sobretot, imaginar una època excepcional com la de la pandèmia.
Però també els és dificultós aquest aproximament a l'altra
persona, gens immediat ni fàcil, amb entrebancs i amb el perill de
fracassar. Cinquanta anys després la sílfide segueix encisant el
gripau que soc, i m'enorgulleix amb els cinc fruits del seu ventre,
que també ens han ofert diversos enllaços i descendència nombrosa.
Recordes els seus noms?” T'acarono el dors de la mà, glaçat,
gairebé exànime, i els ulls se t'omplen de llàgrimes. Avui almenys
sembla que he pogut entreobrir lleugerament la porta de la teva
memòria. I esdevens borrosa rere el tel del meu plor mentre et dic:
“Tranquil·la, inclús per a mi, que no visc eclipsat per
l'Alzheimer, em costa el meu temps.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada