*
[I. Cavernícola]{Outside
The Cave (2011)}
Parla'm; llengües
mil·lenàries ens envolten i jo
Tinc només oïdes per als
missatges que el teu rostre
Em tramet, porcellana i
llenç, quietud accelerada,
I aquesta mirada ha
esdevingut parpella absent.
Dins de la cova, el
silenci ha d'habitar de nou
Escletxes alienes, grutes
silencioses, gebres
Que enceguin somnis i
foragitin malsons, alhora,
Fins que la infantesa
sigui experiència per al món.
Escolta'm; la sordesa
fingeix tan bé... i l'Univers,
Embolcall de les teves
galtes, és respir i ofec,
Clarícia d'un futur, com
el passat, previsible.
Surt, però, d'aquesta
foscúria que torna
Lívida la pell de tota
una vida de vitalitat,
La lluïssor que
s'apaivaga quan no s'estima.
*
[II. Innocència]{Nina
(2011)}
Calla un instant. Tens el
reialme del llamp i del tro
A l'abast? O només els
teus ulls saben el nostre
Secret més ben guardat,
aquesta mirada
Plena d'enigmes
jeroglífics, el foc més ardent?
Llavis de gerda hipòtesi,
he collit el rou
De damunt de les fulles, i
en les palpebres
T'han de reposar, amb la
innocència de qui plora
En desaparèixer els
estels, el dol més pregon.
Potser demà hi hagi nous
camins cap al vers
Més trist i més
hipòcrita, cap al país metec
Que ha de governar-se amb
fermesa, quan fibla.
Ara, però, emmudeix
perquè la paraula suborna
Una pell massa clara per
suportar la maldat,
Una ànima lliure, que
amplituds no escatima.
*
[III. Gèminis]{Half
Sisters (2011)}
La pell es duplica, com la
carn, i tot és de debò:
La lentitud dels dies, la
bellesa del llostre,
El paisatge que ha
d'esdevenir, una altra vegada,
Llar i caliu, joia i
fragància sempre present.
I cada moviment és
cadència i jou,
El gel que ha d'apagar
l'infern de les febres
De tastar, per primer cop,
l'amor. I ja és hora
De collir els fruits
d'aquesta duplicitat que confon:
Gest —amb
gestes succeïdes en eternes congestes—
pervers,
Color viu, gust agredolç
com la rutina. I no me'ls trec
De la clepsa quan
l'insomni és tan visible.
La carn, com la pell, es
repeteix i ajorna
Cada moment d'alegria i de
letícia, i el fat
D'una tristesa profunda el
somriure em llima.
*
[IV. Mir(í)ada]{Look
(2012)}
Mil mirades per fitar
millor un cos en flor,
Una joventut tan
immaculada com la que mostra
El Paradís i l'Avern
ensems, el mossec i la besada,
La fruita prohibida i la
mel. I tot intent
Per evitar-lo és va: en
l'escalf més lleu es cou
La passió i el desori, i
milers d'orfebres
Crearan el joiell d'una
boca delitosa, fora
De dissenys terrenals,
perfectes, que són
Paranys per a la feblesa
humana, deserts
On embogir lentament. I
aquest mossec
Pesa endins de les
entranyes, com un tible
Que gemega i es remou
sense pausa, que retorna
El llast abandonat en el
naufragi i, observat
Per mil ulls, m'ofego al
fons d'aquesta sima.
*
…I, enmig del diluvi,
espero que canviï l'angoixant clima...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada