Dóna
instruccions a l'aprenent i li mostra els secrets del seu ofici per
agafar seguretat i rapidesa alhora. Com trobar la posició més
adient per al ribot, com aprofitar al màxim la fusta, com polir-la i
treballar-la amb destresa i sense malmetre els taulons. És un ofici
que coneix a la perfecció, el de fuster. Per això, quan sent que la
fulla de la serra li fereix la mà, sap que ha begut oli i se li ha
endut almenys dos dits. Maleeix entre dents i brama el nom
del noi perquè li porti un drap qualsevol per estroncar la ferida.
L'espectacle és dantesc en aquests moments, amb el terra i la taula
de treball plens de sang i tafetans. Però ell no perd la calma. El
noi li allarga una camisa i s'enretira espaordit. Ell, sense pensar
si és massa nova o massa bruta, se la col·loca damunt de la ferida,
que sagna abundantment.
Quan la mà deixa
de fer-li mal i la pèrdua de sang és menys exagerada, el fuster
mestre demana a l'aprenent que tanqui la fusteria. Pleguen per avui,
que ja ha estat un dia prou atrafegat i, en cert punt, accidentat.
Ell camina ràpidament cap a casa per netejar millor la ferida i
descansar. No ha avisat la seva esposa que, en veure'l, s'espantarà
pel manyoc vermellós de la mà ferida, però no ha volgut perdre més
temps. Ja en té prou de resistir aquest batec dolorós que, de tant
en tant, li apareix sense esperar-lo. La gent el veu córrer gairebé,
en direcció a casa seva i, quan passa de llarg, un reguitzell de
rumors envolta els petits grups de persones. No se'n preocupa tampoc.
No vol dissimular les conseqüències de l'accident. Si és que
rumoregen d'això.
En arribar a
casa, estan al punt del desmai, tant ell com la seva esposa. Ella per
veure el drap completament cobert de sang i del que s'escolen petites
gotes ja. Ell per la debilitat provocada per la mà ferida i per un
incipient ventre que el sorprèn. Ara entén aquells murmuris al
carrer. Sense esperar una pregunta, el fuster parla:
—He tingut un
descuit a la fusteria... —diu, mentre fita aquella panxa delatora,
i sembla formular una pregunta prou evident.
—I jo he estat
beneïda per Déu. Ja veus, la prova és el fruit que ha deixat dins
meu i que, aviat, serà un infant ros i blanquet. El fill de Déu,
per la gràcia de l'Esperit Sant —i això ho pronuncia sense cap
balbuceig ni culpabilitat evident.
—Escolta, Maria
—salta el fuster, un xic emboirat per tot plegat —, tu creus que
tinc pa a l'ull o què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada