Conseqüències (Repte Clàssic DIX)

Dóna instruccions a l'aprenent i li mostra els secrets del seu ofici per agafar seguretat i rapidesa alhora. Com trobar la posició més adient per al ribot, com aprofitar al màxim la fusta, com polir-la i treballar-la amb destresa i sense malmetre els taulons. És un ofici que coneix a la perfecció, el de fuster. Per això, quan sent que la fulla de la serra li fereix la mà, sap que ha begut oli i se li ha endut almenys dos dits. Maleeix entre dents i brama el nom del noi perquè li porti un drap qualsevol per estroncar la ferida. L'espectacle és dantesc en aquests moments, amb el terra i la taula de treball plens de sang i tafetans. Però ell no perd la calma. El noi li allarga una camisa i s'enretira espaordit. Ell, sense pensar si és massa nova o massa bruta, se la col·loca damunt de la ferida, que sagna abundantment.

Quan la mà deixa de fer-li mal i la pèrdua de sang és menys exagerada, el fuster mestre demana a l'aprenent que tanqui la fusteria. Pleguen per avui, que ja ha estat un dia prou atrafegat i, en cert punt, accidentat. Ell camina ràpidament cap a casa per netejar millor la ferida i descansar. No ha avisat la seva esposa que, en veure'l, s'espantarà pel manyoc vermellós de la mà ferida, però no ha volgut perdre més temps. Ja en té prou de resistir aquest batec dolorós que, de tant en tant, li apareix sense esperar-lo. La gent el veu córrer gairebé, en direcció a casa seva i, quan passa de llarg, un reguitzell de rumors envolta els petits grups de persones. No se'n preocupa tampoc. No vol dissimular les conseqüències de l'accident. Si és que rumoregen d'això.

En arribar a casa, estan al punt del desmai, tant ell com la seva esposa. Ella per veure el drap completament cobert de sang i del que s'escolen petites gotes ja. Ell per la debilitat provocada per la mà ferida i per un incipient ventre que el sorprèn. Ara entén aquells murmuris al carrer. Sense esperar una pregunta, el fuster parla:

—He tingut un descuit a la fusteria... —diu, mentre fita aquella panxa delatora, i sembla formular una pregunta prou evident.

—I jo he estat beneïda per Déu. Ja veus, la prova és el fruit que ha deixat dins meu i que, aviat, serà un infant ros i blanquet. El fill de Déu, per la gràcia de l'Esperit Sant —i això ho pronuncia sense cap balbuceig ni culpabilitat evident.

—Escolta, Maria —salta el fuster, un xic emboirat per tot plegat —, tu creus que tinc pa a l'ull o què?