Desvetlla l'ànima que, ara mateix, resta adormida
En els marges d'un camí on la vida
És resiliència en la fosca nit.
Potser zelosament servo un bocí de mi en l'eixida
D'un sospir que ajuda a respirar, mentre el crit
S'ofega al fons de la gola i el pit
Alberga el batec d'una possible sortida.
Digues, cor, saps quant de temps comptaré amb sang
Els instants tristos d'una existència fràgil com
L'ínfim fil d'Ariadna que algú talla
Amb la vilesa d'embrutar la blancor del cel amb fang
Primigeni i no voler saber l'origen del món; sols el nom
Del turment que sempre m'amortalla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada