Aquesta gèlida part del cos que s'asfixia
Amb l'atmosfera plúmbia d'un capvespre
Continu, d'un núvol de tempesta que em ronda.
I el paisatge mut em parla de piuladisses
Llunyanes, de calmes i d'arbredes on l'aigua
De pluja s'escola entre roques i arbusts.
I les aromes són silvestres com un camí
Cap al cor del bosc, recompensa de l'aïllament.
Tardor dins meu, la pell, com una escorça
Resseca, és aspra com la rudesa d'un adéu.
I hi ha fulles caigudes al meu voltant. El vent
Les voleia però no se les enduu, llast del teu record.
L'ànima s'escalfa mica en mica, solitària acàcia
Enmig de la boscúria, amb els ocres del paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada