Tenim molts amics
perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i
sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb
vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè
així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes
amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En
la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada
individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb
verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de
polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics
i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la
desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles
i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més
veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu.
Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no
pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts
tindria...
Els dos infermers entren
a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després
de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin
disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta
violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.
1 comentari:
Verbigracia (o Presencias)
Tenemos muchos amigos porque serán necesarios las amistades. Juegas y salvaban el mundo y soy imprescindible para que ellos estuvieran alegres y agradecidas con ustedes. Existen secretos, que sólo sabré ellas y tú, porque así es las reglas que habría ideado bien consensuados. Tiene muchas amigas para que hubiera la necesidades de no sentir la soledad. En la inmensidad ilimitada de esta ínfima habitación, cada individuo obtenemos reverencias mis y pronunciábamos discursos con verbigracia, y el tiempo transcurren rápido. Sólo me saque de quicio que nos contradigan y esta persona deje de ser amigos y pasara a ser enemigo. Emplearía la hostilidad para luchar contra la desunión, la amistad son un tesoro. Lo protege con uñas y dientes y con valor, antes de que el vínculo desaparezcan. No quiero escuchar más voces que te inculca formas de vivir tan diferentes a como pensaseis. Tienen amigos, tan necesarias... y me hablan sin parar, para no presentir nueva presencias. Tesoros sois. Para ellos también. Muchos tendría...
Los dos enfermeros entran en la habitación incomunicada, en medio del delirio del paciente. Después del aislamiento, tal vez los ánimos y las alucinaciones hayan disminuido. Al menos habrán calmado tanta rabia contenida, tanta violencia. Lo dudan, sin embargo, porque tiene cara de pocos amigos.
d.
Publica un comentari a l'entrada