Les primeres explosions i l'olor de
pólvora cremada anuncien l'inici dels focs artificials. Puntuals,
com cada any. I nosaltres, amb un punt de nostàlgia, ens apleguem,
com cada any, al lloc de costum. Desconeguts però cada vegada més
coneguts, a mida que se sumen revetlles i les passem junts. Els
rostres em són familiars, amb els seus tocs particulars i les
mirades perdudes cap al cel, on les llampades canvien de color
després d'una nova explosió, i el conjunt és tan homogeni, amb una
cadència tan ben calculada que ens meravellem de nou.
La foscor ens ajuda a gaudir de
l'espectacle pirotècnic, aliens a tot el que ens envolta, a la gent
que s'ha ressagat i no ha pogut veure el començament del castell de
focs. Una lleugera brisa ens porta la flaire del sofre i del salnitre
de la mar propera, el record s'enterboleix i es barreja amb el moment
present. És general, ho pressento, aquest pensament ombrívol,
negre, fúnebre fins i tot. La ràfega de ventijol també ha portat
la melangia de les olors de l'estació i de les vies del tren, i de
la ginesta en flor, de la matafaluga del brioix i del cava, de tots
els elements que van acompanyar-nos en la fatídica revetlla que ens
ha vinculat, des de llavors, entre nosaltres i a Castelldefels.
Escolto el tren, el xiulet que avisa de
la seva proximitat. Però avui tampoc no hi ha perill de ser
atropellats. Des que som espectres que no l'hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada