La treva de paraules que, mentre
Podia escoltar-te, han estat centre
D'un món particular, on eres meva.
I no he pogut bressar-te el ventre
Amb la llum d'un nadó que no manlleva
Ni la joia ni la vida; i et sé hereva
Dels somnis, on em convides. Entra!,
M'ordenes amb la veu suau i el cor descalç
I lliure de subtileses. I et segueixo, com
Qui reconeix la llum en la llunyania, i els mals
Desapareixen si em parles. Sento el trasbals
De pronunciar, mentre dormo, el teu nom
On naufraga el delit i esdevé pou de calç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada