He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del silenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.
Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.
Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.
Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada