Davant del quadre goyesc resto impassible. Ni gaudeixo en veure'l ni faig escarafalls de fàstic. Estic mort per dins, com el cadàver que aferra entre les mans aquesta figura deforme pintada amb traços nerviosos i vigorosos pels pinzells de Goya. Aquesta figura, que representa Saturn en ple devorament del seu fill. Aquest cadàver, que pot ser qualsevol dels fills de Saturn i Rea abans d'arribar l'infantament de Júpiter.
He llegit el mite, fa anys que el conec i de sempre m'havia sorprès aquesta crueltat, que impregna la narració. Intentava imaginar quin era el pensament d'aquest pare que anteposa l'hegemonia del poder a la descendència. I entenia l'al·legoria del temps que ens devora lentament. Avui, però, mentre miro de fit a fit l'esguard dement del tità, no sento res. Repugnància? Dolor? Buidesa? Res de res, les emocions completament exhaurides per reaccionar d'alguna manera a aquesta mirada.
Perquè no cal ser fill de Saturn per sentir-se devorat amb una cruesa extrema, la mateixa cruesa que amaga dins seu un comiat breu i inesperat, amb la corresponent pèrdua i l'obligat fracàs. I, des de llavors, sols és fred el que em provoca qualsevol espectacle dels sentits. I apatia. I fadiga. Només això. Potser perquè, sense saber-ho, era fill d'Eros i és un costum entre divinitats, això d'anar devorant els febles...?
Relats conjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada