Sé que el temps de les prunes
És dolç i breu, com la lletania
De l'onatge que s'acosta a la riba.
Ara, amb la boca plena del buit amarg
D'una paraula gèlida, he d'escopir
Aquesta brasa que glaça el paladar
I m'ha escampat el silenci gola avall.
Recordo que l'oblit ha de salvar-me
D'un naufragi cada vegada més evident,
I camino a les palpentes, tot flairant
Aquestes flors que, tard o d'hora,
Esdevindran meliflus fruits, indicis
Que les orenetes ja nien a prop de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada