23/5/13

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.