Síndrome (o La Llúcia)[Repte ClàssicDXLI]

[he recuperat els personatges d'aquest relat anterior]

Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.

Han passat setmanes i mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més, hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se, perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.

Han passat setmanes i mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc. Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia, en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels petits, que només percep la diferència de les altres persones i les titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats. Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...

Han passat setmanes i mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva vida veritable.