(Im)Perfeccions

Arribo a la casa amb retard. He sortit dues hores més tard del previst i el trànsit no ha ajudat massa. Per no obligar-los a esperar-me més estona, deixo les meves pertinences al cotxe, excepte la bossa carregada de taronges. La resta ja ho entraré quan hàgim acabat de dinar. I, així de pas, ho col·loco tot amb més calma. Ajudo a parar la taula i l'olor del conill al forn emplena tota l'estança. Veig aparèixer la meva germana amb els plats ja escudellats. Mentrestant, les copes han estat omplertes per en Jaume. El dia és assolellat i el fred dels dies anteriors ha desaparegut junt amb la pluja. El que no queda enrere és l'enyor que sento. Gaudeix d'aquests dies, escolto que em dius i m'escrius i ho repeteixes una i una altra vegada. Sembla que em coneguis més del que creus... Tot i així, la conversa i les rialles se succeeixen.

El sol de mitja tarda i el bon menjar no ajuden a reactivar-se. Una estona de sofà i de trencament de son alliberen la tensió del viatge i agilitzen la digestió. Les olors del conill i del pa de pessic de les postres desapareixen lentament i queda l'aroma lleu de les taronges que he portat amb mi. No caldrà dir-te que dins del meu cap segueix intacte tot el que t'incumbeix (el to de la teva veu, la flaire dels teus cabells, el gust dels teus llavis, el tacte de la teva pell, la perfecta imperfecció del teu cos...). També l'enyorança dels moments viscuts, tant els recents com els primeríssims. Ho sé, l'he de deixar durant unes hores, uns dies. Però l'únic que vull és escoltar la teva veu un cop més. Oferir-te un número de telèfon per a que em repliquis que no l'utilitzaràs. I serà una batalla entre cabuts fins que concedeixis uns minuts a aquest pobre mortal, un cordó umbilical que converteix l'enyor i l'espera en renaixença i somriures adolescents.

I passo la resta de la tarda amb més desig de saber de tu, mirant mil i una vegades aquest trasto que ens uneix en la distància, avui també. Agraint a la tecnologia, avui també, que ens permeti una nova oportunitat. I aquests ulls teus, que fa escasses hores he vist de nou, com si fossin la frescor suprema, m'observen mentre llegeixo i escric, i m'endormisco al sofà i aquest gat que, italianitzat, s'anomena com jo juga a trobar-me i a captar la meva atenció i a camuflar-se... Somrius tu també, n'estic segur, quan juga a futbol amb una minúscula pilota de goma i li faig una fotografia per corroborar que somrius de veres. També m'enyores, n'estic segur, amb la mateixa intensitat i reiteració com ho faig jo, malgrat el rosset i la feina domèstica, malgrat el nebot, que no arriba fins demà, o les converses amb la meva gent, que ganduleja al sofà... Hi ha tantes excuses per tranquil·litzar els ànims... Les mateixes excuses que podria trobar jo per no retenir-te en aquestes polzades tàctils, amb una frase que sempre troba una excusa sempre perfecta per a ser escrita.

Abans d'anar a sopar (Sortirem perquè amb el bon dia que ha fet és una pena no haver-ho fet encara...), acabo d'entrar totes les coses del cotxe. En Jaume i jo movem el necessari per a preparar el llit on dormiré aquests dies. L'habitació dels Jocs del meu nebot, amb tot de motius que indiquen que allà dins hi ha una criatura que creix dia rere dia. I que va fent-se gran i que canvia els seus gustos. Contes infantils amb volums de Bola de Drac, peluixos al costat de peces de roba que són testimonis del cos que les ocupa i les omple. Tinc ganes d'estrènyer-lo. Sobretot pel que diu sa mare. I que em demani permís per passar una estona jugant amb ell. I alhora també sé que em moro de ganes de les teves abraçades i de sentir l'escalfor del teu cos sencer. De la mateixa forma que donaria tot el possible per fer un trencaclosques a sis mans o inclús ajudar-te a les feines domèstiques més quotidianes... Entre fundes i cobrellits de Winnie the Pooh, el cervell no para de pensar-vos, al rosset i a tu. Minut a minut, segon a segon, en cada centèsima del temps que no ens veiem.

M'instal·lo a mitges, sense desfer la maleta (la roba es pot planxar) mentre la meva germana es dutxa i en Jaume llegeix una estona. L'estança queda en un silenci esmorteït, calmat, amb la remor de l'aigua que s'escola i un televisor encès, en el pis inferior. I el record em provoca una dèria que venia visitant-me des del moment que he travessat el llindar de la porta d'entrada. Setze graons que porten fins a les golfes. Roba estesa, cistells amb roba ja plegada, una taula d'estudi farcida de papers i estris electrònics. Tot es transforma, però, davant dels meus ulls. Fins que esdevé sofà preparat per a ser llit, i un matalàs al terra. Un puzzle nou de trinca que es muntarà abans de marxar, un despertar feliç i satisfet entre rialles de dos nens entremaliats i prou enjogassats per botar damunt dels llits. I la felicitat absoluta entre la cridòria i les corredisses, i tant d'amor en els ulls que em remou un calfred per dins, com uns dits resseguint-me l'esquena dolçament. Enmig del silenci escolto aquest ressò de disbauxa, amb la nostàlgia més intensa. Gaudeixo d'aquests dies, ho faig. Però és difícil no pensar-vos quan l'anterior visita a aquesta casa va ser acompanyat per vosaltres. La imperfecta perfecció de gaudir es tenyeix d'enyorança desitjada, necessària, paradoxal. Però no eclipsa el gaudiment perquè enyorar també és una forma d'estimar prou vàlida per als adolescents que som.