M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una
vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci...
El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el
llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han
passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no
hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la
sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me
al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas
m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen
d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al
got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de
vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè
m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en
cada nova cullerada empassada.
Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.
Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada