Feréstega, m'has assilvestrat els somnis dins teu
Per aquest silenci que, a les preguntes, em respon
Amb síl·labes buides, lasses com l'espera d'un Déu.
I bec glops d'aquesta passió que apareix tan breu
Com encesa, amb la particularitat que el record
S'emplena dels teus ulls, encara que no em miris,
Amb l'exacta follia que el món és en els teus iris.
I respiro l'oxigen de pronunciar-te el nom, el port
Que m'amarra l'esperança, en la distància, i el cor,
El feble batec que sap que les teves mans són vetlla.
I m'endinso en el bosc de la pèrdua, del dolor greu,
D'aquesta forma d'estimar-nos, que l'ànima escletlla.
I espero, ateu i escèptic, de nou la vinguda d'un Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada