Amb la ufana de la maragda
Que creix en la darrera resquícia
De llum que pots albirar,
Enxarxa la xamor de la fal·làcia
D'un miratge fet d'asfalt, de formigó,
I peix l'arrel que, en la frondositat
Del silenci, enverdirà les fulles.
I cull el triomf del bancal isolat:
Corre pels rierols, en cada gota
D'aigua que inunda la terra.
Demà despertarem de la letargia
Que ens atrapa per amanyagar de nou
El fèrtil ventre de la nostra mare?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada