Insistència (o Contingència)[65a Crida de VullEscriure]

—Et ve de gust una xocolata desfeta amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha repartit però la sé insistent, ambiciosa.

Contesto amb un murmuri que no se sap si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i, abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que hem dormit sis hores seguides.

M'endormisco de nou, i noto els seus llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència. És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el llindar de l'excitació.

Sóc mal actor i ella ho sap. Quan fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i, en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la bandera blanca amb una proposta millor:

—Menjar xinès al Wok de l'avinguda, rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar també, si et deixes esmorzar...

Escapatòria (o Sentència monòtona)[Minicrida#040 - No puc més… Se’ns ha escapat!]

L'anciana troba el lloro a la barana del seu balcó. S'hi acosta i l'ocell no fa cap moviment per fugir. Se'l veu exhaust, deshidratat. L'examina i no li veu cap placa identificativa que li doni pistes de qui pot ser el seu amo. Amb una veu estrident, repeteix de forma monòtona unes paraules que no semblen regir-se per la lògica. No puc més… Se’ns ha escapat!, ho pronuncia amb una barreja de sorolls típics d'aquesta espècie d'animals. És la banda sonora que escolta mentre regira l'habitació dels mals endreços. Recorda que els seus néts hi van guardar una gàbia, després de la mort del darrer dels periquitos que tant li agradava de criar al seu marit. Però ni uns ni l'altre l'acompanyen ja. És per aquesta raó que la inesperada visita l'alegra, en part. La troba coberta per un llençol blanc, li treu la pols i, com que veu que l'animaló no s'espanta, li obre la portella per si li agrada la idea de ser-ne l'inquilí.

A la tarda, li anirà a comprar escaiola i una gàbia més adient per a la seva mida. Ara, entre la fruita i l'aigua que l'hi deixi, podrà passar-ne sense. El lloro continua repetint la seqüència de mots sense pausa ni variació, dins de la gàbia i sense trobar-s'hi estrany. Ella no sabrà mai que els anteriors amos maltractaven l'ocell per ser tan repetitiu i amb una dèria tan marcada per a l'emulació, ni que la dona, farta de la mascota, va pronunciar les tres primeres paraules*. Tampoc que l'episodi continuà amb un intent d'ofegar-lo dins de la banyera, que el lloro esquivà amb perícia i un bec resistent i bel·licós. I que, abans d'amagar-se sota el llit, l'home digué les tres paraules últimes**. El seu cervell les memoritzà i els seus ulls detectaren la finestra entreoberta. La via lliure per a l'escapatòria ja era servida.

Dins de la gàbia, que encara tufeja a periquito, es promet de mesurar aquesta gola seva i de canviar més sovint el seu repertori lingüístic, perquè l'anciana no s'afarti de la seva companyia. Per molt pacient que sembli...

Se sobreentén que els asteriscos corresponen a *=No puc més…; **=Se’ns ha escapat!