L'anciana troba el lloro a la barana
del seu balcó. S'hi acosta i l'ocell no fa cap moviment per fugir.
Se'l veu exhaust, deshidratat. L'examina i no li veu cap placa
identificativa que li doni pistes de qui pot ser el seu amo. Amb una
veu estrident, repeteix de forma monòtona unes paraules que no
semblen regir-se per la lògica. No puc més… Se’ns ha escapat!,
ho pronuncia amb una barreja de sorolls típics d'aquesta espècie
d'animals. És la banda sonora que escolta mentre regira l'habitació
dels mals endreços. Recorda que els seus néts hi van guardar una
gàbia, després de la mort del darrer dels periquitos que tant li
agradava de criar al seu marit. Però ni uns ni l'altre l'acompanyen
ja. És per aquesta raó que la inesperada visita l'alegra, en part.
La troba coberta per un llençol blanc, li treu la pols i, com que
veu que l'animaló no s'espanta, li obre la portella per si li agrada
la idea de ser-ne l'inquilí.
A la tarda, li anirà a comprar
escaiola i una gàbia més adient per a la seva mida. Ara, entre la
fruita i l'aigua que l'hi deixi, podrà passar-ne sense. El lloro
continua repetint la seqüència de mots sense pausa ni variació,
dins de la gàbia i sense trobar-s'hi estrany. Ella no sabrà mai que
els anteriors amos maltractaven l'ocell per ser tan repetitiu i amb
una dèria tan marcada per a l'emulació, ni que la dona, farta de la
mascota, va pronunciar les tres primeres paraules*. Tampoc que
l'episodi continuà amb un intent d'ofegar-lo dins de la banyera, que
el lloro esquivà amb perícia i un bec resistent i bel·licós. I
que, abans d'amagar-se sota el llit, l'home digué les tres paraules
últimes**. El seu cervell les memoritzà i els seus ulls detectaren
la finestra entreoberta. La via lliure per a l'escapatòria ja era
servida.
Dins de la gàbia, que encara tufeja a
periquito, es promet de mesurar aquesta gola seva i de canviar més
sovint el seu repertori lingüístic, perquè l'anciana no s'afarti
de la seva companyia. Per molt pacient que sembli...
Se sobreentén que els asteriscos corresponen a *=No puc més…; **=Se’ns ha escapat!
Escapatoria (o Sentencia monótona)
ResponEliminaLa anciana encuentra el loro en la barandilla de su balcón. Se acerca y el pájaro no hace ningún movimiento para huir. Se le ve exhausto, deshidratado. Lo examina y no le ve ninguna placa identificativa que le dé pistas de quien puede ser su dueño. Con una voz estridente, repite de forma monótona unas palabras que no parecen regirse por la lógica. No puedo más... Se nos ha escapado!, lo pronuncia con una mezcla de ruidos típicos de esta especie de animales. Es la banda sonora que escucha mientras rebusca en la habitación de los trastos. Recuerda que sus nietos guardaron allí una jaula, tras la muerte del último de los periquitos que tanto le gustaba criar a su marido. Pero ni unos ni otro la acompañan ya. Es por esta razón que la inesperada visita la alegra, en parte. La encuentra cubierta por una sábana blanca, le quita el polvo y, como ve que el animal no se asusta, le abre la portezuela por si le gusta la idea de ser su inquilino.
Por la tarde, le irá a comprar alpiste y una jaula más adecuada para su medida. Ahora, entre la fruta y el agua que le deje, podrá pasar sin. El loro continúa repitiendo la secuencia de palabras sin pausa ni variación, dentro de la jaula y sin sentirse extraño. Ella nunca sabrá que los anteriores dueños maltrataban al pájaro por ser tan repetitivo y con una obsesión tan marcada para la emulación, ni que la mujer, harta de la mascota, pronunció las tres primeras palabras*. Tampoco que el episodio continuó con un intento de ahogarlo dentro de la bañera, que el loro esquivó con pericia y un pico resistente y belicoso. Y que, antes de esconderse debajo de la cama, el hombre dijo las tres palabras últimas**. Su cerebro las memorizó y sus ojos detectaron la ventana entreabierta. La vía libre para la escapatoria ya estaba servida.
Dentro de la jaula, que aún atufa a periquito, se promete medir esta garganta suya y cambiar más a menudo su repertorio lingüístico, para que la anciana no se harte de su compañía. Por muy paciente que parezca...
d.
Se sobreentienden los asteriscos *=No puedo más...; **=Se nos ha escapado!