20/4/15

Simfònica (o Indiferència incòmoda)[Lliga de Microrelataires; J8]

Ja puc dir que el concert en commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un desastre. Tot i l'esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de trampejar l'enèsima retallada en el pressupost vingut del Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada membre de l'orquestra fos indiscutible i brillant, l'empresa era difícil de dur a bon port. I això s'intuïa en el buit que quedava a l'auditori després d'interpretar una nova peça. Res, ni un aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la platea.

Amb total indiferència era rebuda la darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al nerviosisme de saber l'únic final possible, i que s'aliava amb mi també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda?