Dòmino (o Gènesis apocalíptica)

Insomni, i les fitxes del meu cervell no s'aturen,

Entre l'onatge, que vaticina el naufragi i l'illa,

I la capacitat de comprendre la sang als polsos,

Perquè la vida clama i reclama espais lliures.

Amb l'exactitud dolorosa d'escoltar el rebombori

Del sonall fet de bocins de promeses trencades,

Segueixo la sofrença amb passes tímides, vagues.

Insomni, i la pluja encara cau damunt de les restes

Del somriure esbossat, en un rostre orfe, de tristesa

Manllevada, que és meu i continuo sense reconèixer.

Amb el retrobament, vull desaparèixer on l'alenada

No sigui ofec ni fugida, perquè les vetlles esdevinguin

Mel vellutada i bes als llavis i abraçada corresposta,

On la soledat se senti estrangera com una germana.

Pel·lícula ( o Seqüències vívides)(RPV288)

Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,

Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.