[seguint un poema de Jaume Dargó, amb un petit canvi...]
(...) No vull la grisor
Que pugui tenyir els dies
Feliços amb tristesa.
Només camins
Cap a tu, cap als dos,
Cap al sol que il·lumina.
El somrís que ompli
De joia cada racó
Del nostre món ferm.
Arriba la nit, de nou,
I torna amb més força
L'enyor i la necessitat.
El frec dels llençols,
Quan ets lluny, és paper
De vidre a la pell.
I no penso en el sexe,
Ni en l'èxtasi del clímax.
Sols en el compromís.
I la rendició
És una paraula tan gèlida
Com prohibida per nosaltres.
No vull més camins
Que els que ens uneixin,
Anna, sota el mateix sostre.
Que pugui tenyir els dies
Feliços amb tristesa.
Només camins
Cap a tu, cap als dos,
Cap al sol que il·lumina.
El somrís que ompli
De joia cada racó
Del nostre món ferm.
Arriba la nit, de nou,
I torna amb més força
L'enyor i la necessitat.
El frec dels llençols,
Quan ets lluny, és paper
De vidre a la pell.
I no penso en el sexe,
Ni en l'èxtasi del clímax.
Sols en el compromís.
I la rendició
És una paraula tan gèlida
Com prohibida per nosaltres.
No vull més camins
Que els que ens uneixin,
Anna, sota el mateix sostre.
1 comentari:
Sembla un molt petit gran canvi...
Publica un comentari a l'entrada