Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.
Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...
1 comentari:
Lástima (o Liturgia cíclica)
Se levanta y se acicalan para llegar a la primera oración del día. La iglesia casi desierta le espera con una sorpresa desagradable. En el panel de las esquelas aparece el rostro de un antiguo colega y reniega desde entonces, entre murmullos ininteligibles. Hasta las diez y media no se celebra el funeral, pero no hay que apurar el tiempo. A la salida de misa de ocho, esperará en silencio unos minutos más y se dirigirá, tranquilamente, hacia el supermercado. Roza la cincuentena y sus piernas agradecen el ejercicio físico. Dentro de la desgracia ya inevitable, se convence de que se siente más cómodo entre carros de la compra, sinceramente. Y no le da tanta lástima encontrarse a gente del pueblo. Son otras circunstancias, menos comprometidas, con el porte laxo de quien está más pendiente de la lista de la compra que de rostros familiares. Cuando ve que el estómago le reclama atenciones, regresa a su casa con la compra exigua -una cuña de queso, una lata de atún, una baguette-.
Engulle en silencio la comida improvisada, de pie, recordando anécdotas del difunto. Lo entristece porque estaba a las puertas de la prejubilación y, en un santiamén, ya cría malvas. Se le han acabado los problemas, sin embargo. La tristeza que, hace unos segundos, sentía por el muerto ahora se la personaliza interiormente. Es mejor que sienta lástima por él mismo, que sigue vivo, y seguirá escuchando esa frase, como una monserga, tan manida: Su currículum es extraordinario, lástima de su edad..., una escena que se repite siempre que la gente del paro le concierta una entrevista de trabajo. Escupe con rabia y vuelve a maldecir al muerto. Gracias a él, tal vez por la noche tenga que bajar al contenedor. La recaudación es mejor con las ancianas devotas que entre carros de la compra empujados por personas abducidas por sus preocupaciones. Todo dependerá de las quejas de sus tripas, que no siguen una liturgia tan cíclica...
d.
Publica un comentari a l'entrada