Des del llogarret
s'olora la proximitat del desert i de les muntanyes i del llac. Una
brisa humida i àrida alhora. Es pressent el pànic de les noies que,
encaputxades, han estat transportades de forma rudimentària per
camins polsosos, d'argila resseca. Són bèsties, menys valuoses que
les de càrrega però. No valen res; a ulls dels seus captors són
carn que els oferirà nous soldats per al seu exèrcit. Res més. El
silenci envolta cada racó d'aquella extensió de terreny. Les quatre
cases, construïdes amb materials que no garanteixen una durabilitat
mínima, semblen delimitar l'espai per retenir-les sense massa
esforç. El cap del grup, armat també com la resta dels membres,
ordena encendre una foguera. Servirà per cuinar-hi les provisions
que duen i alimentar aquelles desgraciades. Les tonalitats ocres del
paisatge es barregen amb el caqui i negre de la indumentària dels
homes, i aquesta uniformitat els camufla i els confereix un aspecte
marcial, intractable. Són una canilla assedegada de sang i de mort,
implacable com l'avanç de les dunes.
La fusta crepita, en encendre's, i trenca la quietud obligada i la tensió palpable. Les dues-centes setanta-sis noies somiquen entre murmuris desesperats, desorientades i vestides amb túniques negres, emmanillades en parelles. Amb aquestes condicions, l'escapatòria és impensable. Mentrestant, el cel canvia el cromatisme i dibuixa formes sinuoses amb l'enjogassament dels núvols. Fins que el foc encès és l'única font d'il·luminació en aquella contrada, juntament amb el pleniluni. Després de l'àpat —frugal per a les joves, copiós per als captors—, les rialles i els acudits s'alternen amb les insinuacions i les vexacions. Han de treure'ls del cap aquelles ínfules d'aprendre i d'investigar. En el nom d'Al·là. També en el seu nom, caldrà triar i tastar la mercaderia abans d'obtenir-la o de vendre-la. Al voltant dels narguils, la diversió està assegurada.
1 comentari:
Bestias (o Túnicas gélidas)
Desde la aldea se huele la proximidad del desierto y de las montañas y del lago. Una brisa húmeda y árida a la vez. Se presiente el pánico de las chicas que, encapuchadas, han sido transportadas de forma rudimentaria por caminos polvorientos, de arcilla reseca. Son bestias, pero menos valiosas que las de carga. No valen nada; a ojos de sus captores son carne que les ofrecerá nuevos soldados para su ejército. Nada más. El silencio envuelve cada rincón de aquella extensión de terreno. Las cuatro casas, construidas con materiales que no garantizan una durabilidad mínima, parecen delimitar el espacio para retenerlas sin demasiado esfuerzo. El jefe del grupo, armado también como el resto de los miembros, ordena encender una hoguera. Servirá para cocinar las provisiones que llevan y alimentar a aquellas desgraciadas. Las tonalidades ocres del paisaje se mezclan con el caqui y negro de la indumentaria de los hombres, y esta uniformidad los camufla y les confiere un aspecto marcial, intratable. Son una jauría sedienta de sangre y de muerte, implacable como el avance de las dunas.
La madera crepita, al encenderse, y rompe la quietud obligada y la tensión palpable. Las doscientas setenta y seis chicas sollozan entre murmullos desesperados, desorientadas y vestidas con túnicas negras, esposadas en parejas. Con estas condiciones, la escapatoria es impensable. Mientras tanto, el cielo cambia el cromatismo y dibuja formas sinuosas con el jugueteo de las nubes. Hasta que el fuego encendido es la única fuente de iluminación en esa zona, junto con el plenilunio. Después de la comida -frugal para las jóvenes, copiosa para los captores-, las risas y los chistes se alternan con las insinuaciones y las vejaciones. Deben sacarles de la cabeza aquellas ínfulas de aprender y de investigar. En el nombre de Alá. También en su nombre, habrá que elegir y probar la mercancía antes de obtenerla o de venderla. Alrededor de los narguiles, la diversión está asegurada.
d.
Publica un comentari a l'entrada