Vivències (o Metamòrfica)(Relats conjunts)

El murmuri obscè a cau d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant. All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint, però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està incomodant i l'assetja.

—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.

Torna cap a la ciutat tot deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles, s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.

—Pa... pa... pa... ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les entranyes, entre dents.

Se sent desemparada, com si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia devorar, aquell home tan proper a ella...

—Papa, pare? —l'aparent balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere, els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell Infern.

Relats conjunts