Tot era pedra, inclús el futur sotjat amb pupil·les impassibles,
I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.
Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.
Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.
Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.
I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.
Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.
Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.
Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada