T'hauria semblat divertit
esmentar que la bufanda feia joc amb la seva llengua, però no era
moment de parlar. Per respecte, sobretot, i perquè la broma ja havia
passat de taca d'oli. També t'hauria semblat absurd fer-se el
fatxenda tot dient que l'havies estat teixint per al teu germà amb
esforç i admiració, però segurament hauries ofès els vostres
pares i tot l'elenc que s'amuntegava al parc. Ara és massa tard
per a disculpar-se, et diria el progenitor, qui no es mossega mai
la llengua. I tindria raó i hauries de callar de nou.
T'hauria semblat coherent
esmentar-los la il·lusió amb què li havies embolicat el regal i
quins ullets feies en veure'l somriure amb sinceritat, però els
esdeveniments no deixaven marge per a paraules tendres, i menys
venint de tu tan ple de culpa. Potser hauria estat millor reconèixer
que havia estat mala idea baixar al parc, però no sabies que les
conseqüències arribarien a ser tan extremes. Per això, mires cap
al terra i t'enterres sota els fonaments d'un edifici imaginari,
ingent.
Inclús t'hauria agradat
abraçar el teu germà un cop més, tot demanant-li perdó perquè
una imatge que corre per la xarxa ja no pertany a ningú, ni a qui
l'ha presa —en aquest cas, l'amic més malparit que es pugui
imaginar— ni a qui hi apareix en ella —la bufanda horrible i el
teu germà, concretament—, però això tampoc no canviaria res del
succeït. Potser hauries deixat caure el comentari graciós sobre
l'anècdota de la fotografia si, anys més tard, un dels vostres
fills la trobés per casualitat, mentre navega per la xarxa.
Però sabies que no era
moment per a les paraules. Només intentaves dissimular el plor,
sobretot en veure que els serveis mèdics el despenjaven del
travesser del gronxador, amb la llengua violàcia a causa de
l'asfíxia, a joc amb la bufanda.
1 comentari:
Te habría parecido divertido mencionar que la bufanda hacía juego con su lengua, pero no era momento de hablar. Por respeto, sobre todo, y porque la broma ya había pasado de castaño oscuro. También te habría parecido absurdo hacerse el chulo diciendo que la habías estado tejiendo para tu hermano con esfuerzo y admiración, pero seguramente hubieras ofendido a vuestros padres y todo el elenco que se agolpaba en el parque. Ahora es demasiado tarde para disculparse, te diría el progenitor, quien no se muerde nunca la lengua. Y tendría razón y deberías callar de nuevo.
Te habría parecido coherente mencionarles la ilusión con que le habías envuelto el regalo y qué ojos tenías al verlo sonreír con sinceridad, pero los acontecimientos no dejaban margen para palabras tiernas, y menos viniendo de ti tan lleno de culpa. Quizás habría sido mejor reconocer que había sido mala idea bajar al parque, pero no sabías que las consecuencias llegarían a ser tan extremas. Por ello, miras hacia el suelo y te entierras bajo los cimientos de un edificio imaginario, ingente.
Incluso te habría gustado abrazar tu hermano una vez más, pidiéndole perdón porque una imagen que corre por la red ya no pertenece a nadie, ni a quien la ha tomado —en este caso, el amigo más malnacido que se pueda imaginar— ni a quién aparece en ella —la bufanda horrible y tu hermano, concretamente—, pero eso tampoco cambiaría nada de lo sucedido. Quizás hubieras dejado caer el comentario gracioso sobre la anécdota de la fotografía si, años más tarde, uno de vuestros hijos la encontrara por casualidad, mientras navega por la red.
Pero sabías que no era momento para las palabras. Solamente intentabas disimular el llanto, sobre todo al ver que los servicios médicos lo descolgaban del travesaño del columpio, con la lengua violácea debido a la asfixia, a juego con la bufanda.
d.
Publica un comentari a l'entrada