17/3/20

Zumzeig (#escripturaperalconfinament; 1)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El primer ha provocat aquest relat:


Abans que escolti novament el zumzeig mecànic, sap que aquest és el seu darrer dia de vida. Ben mirat, no és que tingui clarividència, sinó que és un sisè sentit que l'acompanya des que va néixer. Contempla el carrer a través del gran finestral del menjador. De dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, contempla cada detall que li arriba des de fora. Els fanals s'han encès massa aviat, però prefereix que així sigui. Fins i tot la claror l'esparvera en aquests moments. Guaita el portal en semipenombra i li sembla entreveure una silueta enorme, una còrpora prou voluminosa per amenaçar-la des de la llunyania. Ha parpellejat diverses vegades per aclarir-se la vista i aquella còrpora continua allà dreta, palplantada. Imagina que l'està esguardant ella també, amb uns ulls diabòlics, mentre guarda dins de les butxaques de la gavardina unes urpes capaces d'esquarterar-la en un tres i no res. Ja fa massa temps que se sent assetjada pertot arreu —a l'institut, al supermercat—, però que inclús a casa seva no pugui estar tranquil·la... Kafkiana seria l'adjectiu per titllar aquesta situació ara mateix. La gola se li ha assecat i no engoliria ni tan sols la saliva que no té. Mira la pantalla del mòbil i s'astora de la poca bateria que li queda. Només un 12 per cent. Optaria per anar a buscar el carregador i endollar-lo a corre-cuita. Però aquesta és una idea absurda que deixaria sense vigilància el portal i, per tant, aquell individu. Quanta estona s'hi estarà, allà, abans que es cansi d'aquest joc maliciós? Recula unes passes i encara el segueix veient, com un espectre borrós gairebé difuminat.

Sent un calfred que li recorre l'espinada i, a l'instant, els pèls se li ericen per complet. Tem per la seva integritat perquè és poruga de mena i, per acabar-ho d'adobar, també pessimista: Una mitja merda, que diria el seu pare. Vol que aquesta història s'acabi aviat, que pugui sortir al balcó, i al carrer, i anar a visitar els seus pares, o comprar amb normalitat. What the fuck?, pensa i ho deixa anar com una adolescent d'avui en dia, mentre el gat del veí travessa com un esperitat d'una vorera a una altra. Xiuxiueja quatre malediccions especialment dirigides al felí que és un privilegiat que pot sortir de casa, i a ella, per ser un coi de gallina, i recita uns versos de Lope de Vega, que tan bé s'adiuen ara mateix:

Y después de largo rato /de disputas y opiniones, /dijeron que acertarían /en ponerle un cascabel, /que andando el gato con él, /librarse mejor podrían.”

Zumzeja de nou la nevera, que gràcies a aquest confinament que ja li destarota el cap, es buida a marxes forçades.