Que tinc de tu, de masegar-te la pell
Amb carícies que llauren el fèrtil camp
Dels teus malucs, d'endinsar-me en el castell
Pacíficament, sense sang ni combat reals,
De nedar pel fossar de llençols que et defensa,
De demostrar-te, des del despertar, que em cals
Amb llinatges o sense, d'obtenir una recompensa.
Reina de cors, princesa del coixí on reposes
La testa, em catapulto cap a la festa del somrís,
Del petó, de la saliva desbocada, un nou Sant Jordi
Desarmat, desproveït de muntura, deixat al pendís
Del teu ventre, vers la batalla, mentre recordi
Que en els teus llavis no hi ha dracs, només roses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada