Angúnia (Repte Clàssic CDLIV)

Tot indici m'adverteix que el dia del comiat s'acosta. Sacsejades a intervals d'una precisió que exaspera acompanyen aquests senyals. I no hi ha res que consoli aquesta tristesa que, inconscientment, m'aclapara. Enmig del silenci, les veus es barregen i és difícil discernir-ne les paraules. Però el que queda palès és que les rialles de les setmanes anteriors ara són nerviosisme i sotracs.
 
Com sempre, em mantinc callat, i intento restar immòbil per gaudir millor de l'ambient càlid que m'envolta. M’empara i sé que no tindré cap refugi millor a la vida. Mica en mica el meu entorn es calma i m’endormisco lentament, amb el ritme constant del batec que m’oprimeix. És quan el son es trenca amb brusquedat però m’adono que no ha canviat res encara.
 
*
 
Tot succeeix ràpid. Velada per un ressò que m’és familiar però més fred que l’acostumat, una veu crida amb fermesa, ordres clares, concises, gairebé al mateix ritme que la pressió, cada vegada més constant.

I aparec, de cop i volta, on una llum fereix de tan intensa. És estranya la manera en què, a través dels parpres, veig siluetes de diverses mides, i unes mans semblen rescatar-me del lloc on he estat resguardat, on no he sentit por. Però ara, sense saber per quin motiu, sento angoixa i fred i, com que un tel estrany m'encalima la visió, les figures em terroritzen encara més. Tinc ganes de plorar, de cridar ben fort perquè aquest crit i aquestes llàgrimes em despertin del malson o m'acostin la mare.

Llàgrimes. Corren llàgrimes galtes avall. Algú m'ha tustat però no el sabria reconèixer. I la primera alenada que inhalo s'omple d'olor de sang i d'una aroma dolça que em calma. Noto la presència de la mare. Encara hi és, malgrat haver-me hagut d'acomiadar del seu ventre, que m'emparava fins fa uns instants.