Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima
Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.
Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,
He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada